El Camí A Crist
CAPÍTOL 2— LA NECESSITAT MÉS URGENT DE L’HOME
L’home estava originalment dotat de facultats nobles i d’un enteniment ben equilibrat. El seu ésser era perfecte i vivia en harmonia amb Déu. Els seus pensaments eren purs i, els seus propòsits, sants. Però, per la desobediència, les seves facultats es pervertiren i l’egoisme substituí l’amor. La seva naturelesa quedà tan afeblida per la transgressió, que ja no pogué —per la seva pròpia força— resistir el poder del mal. Fou fet captiu per Satanàs. I hauria romàs així per sempre si Déu no hagués intervingut d’una manera especial. El temptador volia desbaratar el pla que Déu havia fet quan creà l’home i així omplí la terra de sofriment i de desolació. I llavors assenyalaria tot aquest mal com a resultat de l’obra de Déu en crear l’home. CAC 23.1
En el seu estat pur, l’home servava una comunió joiosa amb Déu, «on es troben ocults tots els tresors de la saviesa i de la cièn-cia»1 . Però després del seu pecat no pogué trobar cap goig en la santedat i procurà defugir la presència de Déu. Aquesta és encara la condició del cor que no ha estat renovellat. No està en harmonia amb Déu, ni troba goig en la comunió amb ell. CAC 23.2
El pecador no podria ser feliç en presència de Déu. Rebutja la companyia dels éssers sants. I si se’l pogués admetre al cel, aquest no tindria cap plaer per a ell. L’esperit d’amor abnegat que hi regna —on cada cor respon al cor de l’amor infinit— no podria fer vibrar en la seva ànima cap corda de simpatia. Els seus pensament, interessos i motius serien aliens als que mouen els residents celestials que es troben sense pecat. Seria una nota discordant en l’harmonia del cel. I allò seria per a ell un lloc de turment. Anhelaria amagar-se de la presència d’Aquell que és la llum i el centre del goig del cel. CAC 24.1
No és un decret arbitrari de part de Déu el que exclou del cel els impius. Ells mateixos s’han tancat les portes per la pròpia ineptitud per compartir la companyonia que hi regna. La glòria de Déu seria per a ells un foc consumidor. Delejarien ser destruïts per tal d’eclipsar-se del rostre d’Aquell que morí per salvar-los. CAC 24.2