El Camí A Crist

Fins on arriba l’esforç humà

Es impossible que escapem per nosaltres mateixos del fossat del pecat on estem sumits. El nostre cor és dolent i no el podem canviar. «Oh, si hi hagués un pur sortit de l’impur! Ningú.» ² «Perquè el desig de la carn ocasiona l’enemistat amb Déu, ja que no se sotmet a la llei de Déu ni tan sols ho pot.»³ CAC 24.3

L’educació, la cultura, l’exercici de la voluntat, l’esforç humà tenen la seva pròpia esfera, però no tenen el poder per salvarnos. Poden produir una correcció externa de la conducta, però no poden canviar el cor ni purificar les fonts de vida. Cal que hi hagi un poder que formi des de l’interior, una vida nova que vingui de dalt, abans que l’home pugui convertir-se del pecat a la santedat. Aquest poder és Crist. Únicament la seva gràcia pot vivificar les facultats mortes de l’ànima i atreure-la a Déu i a la santedat. CAC 24.4

El Salvador digué: «Ningú que no neixi de dalt» —que no hagi rebut un cor nou, nous anhels, nous propòsits i nous mo tius que el guiïn vers una vida nova— «no pot veure el regne de Déu. »⁴ CAC 24.5

La idea que l’únic que cal fer és desenvolupar allò que existeix de bo en la naturalesa de l’home és un engany fatal. «L’home natural no admet les coses de l’Esperit de Déu: per a ell són una niciesa, i no les pot conèixer, perquè s’han de jutjar espiri-tualment.» ⁵ «No t’estranyis si t’he dit: heu de néixer de dalt.» ⁶ De Crist és escrit: «Tenia en ell la vida, i la vida era llum dels ho-mes.» ⁷ «Ja que no hi ha cap altre nom sota el cel, donat als homes, en el qual hàgim de salvar-nos.» ⁸ CAC 25.1

No n’hi ha prou de comprendre l’amorosa bondat de Déu ni de percebre la benvolença i la tendresa paternal del seu caràcter. No n’hi ha prou, tampoc, de discernir la saviesa i la justícia de la seva llei i de veure que és construïda sobre l’etern principi de l’amor. CAC 25.2

L’apòstol Pau veia tot això quan exclamà: «Reconec que la llei és bona», «la llei és santa, i el manament, sant, just i bo.” Però, en l’amargor de la seva ànima agonitzant i desesperada, afegí: «Jo sóc carnal, venut al poder del pecat.» ⁹Anhelava la puresa i la justícia que no podia assolir per si mateix i clamà: «Desgraciat de mi, home! ¿Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort?» ¹⁰ CAC 25.3

La mateixa exclamació de cors angoixats s’ha alçat en tots els països i en totes les edats. Hi ha una sola contestació per a tots: «Mireu l’Anyell de Déu que pren sobre seu el pecat del món.» ¹¹ CAC 25.4