El Camí A Crist

12/99

CAPÍTOL 3—UN PODER MERAVELLÓS QUE CONVENÇ

Com es justificarà l’home amb Déu? Com es farà just el pe-cador? Solament per mitjà de Crist podem ser posats en harmonia amb Déu i amb la santedat. ECC 31.1

Però, com hem d’anar a Crist? Molts avui fan la mateixa pre-gunta que féu la multitud el dia de la Pentecosta, quan convençuda de pecat exclamà: «Què hem de fer?» La primera paraula de la contestació de l’apòstol Pere fou: «Penediu-vos.” Poc després, en una altra ocasió, digué: «Penediu-vos i feu-vos batejar cada un de vosaltres en el nom de Jesús, el Crist, perquè us siguin perdonats els pecats.» 1 ECC 31.2

El penediment implica tristesa pel pecat i l’abandó d’aquest. No renunciarem al pecat si no és que copsem la seva malèvola naturalesa. Mentre no el rebutgem de tot cor, no hi haurà canvi real en la nostra vida. ECC 31.3

Molts no comprenen la veritable naturalesa del penediment. Moltíssimes persones s’entristeixen per haver pecat —i fins i tot es reformen exteriorment— perquè temen que la seva conducta equivocada els ocasioni sofriment. Però això no és pas penediment en el sentit bíblic, perquè lamenten el sofriment més que no pas el pecat. ECC 31.4

Tal fou el desconsol d’Esaú quan veié que havia perdut el dret de primogenitura per sempre. ECC 32.1

Balaam —terroritzat per l’àngel que hi havia al seu camí amb l’espasa desembeinada— reconegué la seva culpa perquè temia perdre la vida, però no experimentà un sincer penediment del pecat: no canvià de propòsit ni avorrí el mal. ECC 32.2

Judes Iscariot, després de trair el Senyor, exclamà: «He pecat lliurant amb traïdoria la sang d’un innocent.» 2 Aquesta confessió fou arrencada a la seva ànima culpable per un sentiment de condemnació i una paorosa expectació de judici. Les conseqüències que hauria de rebre l’ompliren d’esglai, però no experimentà en la seva ànima cap profund dolor per haver traït el Fill immaculat de Déu i negat el Sant d’Israel. ECC 32.3

Quan el Faraó d’Egipte patia sota els judicis de Déu, reconeixia el seu pecat a fi d’escapar del càstig, però tornava a desafiar el cel tan aviat com paraven les plagues. ECC 32.4

Els ací esmentats lamentaven els resultats del pecat, però no experimentaven cap recança pel pecat en si. ECC 32.5

Quan el cor, però, cedeix a la influència de l’Esperit de Déu, la consciència es revifa i el pecador copsa quelcom de la profunditat i d’allò sagrat que conté la santa llei de Déu, fonament del seu govern als cels i a la terra. «Aquella llum vera que, venint al món, il lumina tot home»3 aclareix les cambres secretes de l’ànima i revela les coses que la foscor tenia amagades. La convicció es possessiona de la ment i del cor. El pecador reconeix la justícia de Déu i sent l’esglai d’aparèixer en la seva pròpia culpabilitat i impuresa davant l’Escondrinyador dels cors. Veu l’amor de Déu, la bellesa de la santedat i el goig de la puresa. Anhela ser purificat i restituït a la comunió amb el cel. ECC 32.6