La Gran Controvèrsia
Capítol 35 - La llibertat de consciència amenaçada
*****
ACTUALMENT, els protestants consideren el catolicisme amb més favor que anys enrera. En aquells països on el catolicisme no domina i els papistes segueixen una política de conciliació per guanyar influència creix la indiferència referent a les doctrines que separen les esglésies reformades de la jerarquia papal; entre els protestants està guanyant terreny l’opinió que, després de tot, en els punts vitals les divergències no són tan grans com se suposava i que si s’accedís a unes petites concessions, s’aconseguiria una millor harmonia amb Roma. Hi hagué un moment en què els protestants estimaven enormement la llibertat de consciència adquirida gràcies a tants sacrificis. Ensenyaven als seus fills a detestar el papat i sostenien que tractar d’harmonitzar amb Roma equivaldria a trair la causa de Déu. Però com són de diferents els sentiments que s’expressen en el nostre temps! LGC 337.1
Els defensors del papat declaren que s’ha calumniat l’església, i el món protestant s’in-clina a creure-ho. Molts pensen que és injust jutjar l’església dels nostres dies per les abo-minacions i els actes absurds que la carac-teritzaren quan dominava en els segles d’ig-norància i de tenebres. Intenten excusar les terribles crueltats com si fossin el resultat de la barbàrie de l’època, i argüeixen que la in-fluència de la civilització moderna ha canviat els seus sentiments. LGC 337.2
¿Hauran oblidat les pretensions d’infal·li-bilitat que aquest poder altiu ha sostingut durant vuit-cents anys? Lluny d’això, aquesta pretensió es va afirmar al segle XIX d’una manera més positiva que mai abans. Si Roma assegura que «l’església mai errà; ni errarà mai, segons les escriptures”, 1 ¿com podrà renunciar als principis que governaren el seu comportament en temps passats? LGC 337.3
L’església papal no abandonarà mai la pretensió d’infal·libilitat. Tot el que ha fet quan ha perseguit els qui rebutjaven els seus dogmes ho considera correcte; ¿i qui assegura que no ho tornarà a repetir si en té l’opor-tunitat? Eliminem les mesures restrictives imposades en l’actualitat pels governs civils i deixem que Roma recuperi el seu antic poder i veurem que la tirania i les persecucions res-susciten a l’instant. LGC 337.4
Un conegut escriptor parla així sobre l’actitud que la jerarquia papal mostra davant de la llibertat de consciència i els perills que amenacen de forma concreta els Estats Units si aquesta jerarquia té èxit: LGC 337.5
Molts atribueixen al fanatisme o a la pue-rilitat els temors expressats sobre el catolicisme romà als Estats Units. No veuen res que sigui hostil a les nostres institucions lliures en el caràcter i actitud del catolicisme, i no veuen tampoc res d’inquietant en la seva expansió. Així doncs, comparem alguns dels principis fonamentals del nostre govern amb els de l’església catòlica. LGC 338.1
La Constitució dels Estats Units garanteix la llibertat de consciència. No hi ha res més preuat ni fonamental. El papa Pius IX, a la seva Carta Encíclica del 15 d’agost de 1854, explica: «Les doctrines o deliris absurds i erronis que defensen la llibertat de consciència són un dels errors més pestilents: una de les pestes que més s’ha de témer en un estat”. El mateix papa, en la seva Carta Encíclica del 8 de desembre de 1864, declara anatema “els qui sostenen la llibertat de consciència i d’adoració”, com també “els qui asseveren que l’església no pot emprar la força”. LGC 338.2
El to pacífic que Roma utilitza als Estats Units no implica un canvi de sentiments. És tolerant quan és impotent. El bisbe O’Connor diu: “La llibertat religiosa se sosté només fins que es pot practicar el sentit oposat sense perill per al món catòlic”. [... ] En certa ocasió, l’arquebisbe de St. Louis digué: “L’heretgia i la incredulitat són crims; i als països cristians com Itàlia i Espanya, per exemple, on tot el poble és catòlic i on la religió catòlica és part essencial de la llei del país, es castiguen com altres crims”. [... ] LGC 338.3
Tots els cardenals, arquebisbes i bisbes de l’Església Catòlica, fan un jurament d’obe-diència al papa que conté les següents parau-les: “M’oposaré als heretges, cismàtics i rebels contra nostre senyor (el papa), o els seus suc-cessors, i els perseguiré i m’hi oposaré fins al límit de les meves forces”. 2 LGC 338.4
És ben cert que en la comunió de l’esglé-sia romana hi ha veritables cristians. Milers de persones hi presten servei a Déu segons la llum que reben. No poden accedir a la seva paraula i per això no discerneixen la veritat. Mai han pogut observar el contrast entre el culte o servei viu realitzat amb el cor i una sèrie de simples formes i cerimònies. Déu mira amb tendra misericòrdia aquestes ànimes educades en una fe enganyosa i insuficient. Farà penetrar els raigs de llum a través de les tenebres que les envolten. Els revelarà la veritat tal com és en Jesús i molts s’uniran al seu poble. LGC 338.5
Però el catolicisme entès com a sistema ara no està en harmonia amb l’evangeli de Crist, com tampoc ho ha estat en cap altre període de la seva història. Les esglésies pro-testants es troben sota una gran foscor, per-què en cas contrari podrien discernir els se-nyals dels temps. L’abast dels plans i dels mètodes d’actuació de l’església romana és molt gran. Empra tota mena d’estratagemes per propagar la seva influència i augmentar el seu poder per preparar-se per una lluita violenta i decidida per recuperar el govern del món, restablir la persecució i desfer tot el que el protestantisme ha fet. El catolicisme està guanyant terreny en totes direccions. Fixeu-vos en el nombre creixent de les seves esglésies i capelles en els països protestants. Observeu la popularitat dels seus col·legis i seminaris a Estats Units, tan àmpliament pa-trocinats pels protestants. Aprecieu el creixe-ment del ritualisme a Anglaterra i les freqüents desercions cap a les files catòliques. Aquests fets haurien de despertar l’ansietat de tots els qui aprecien els purs principis de l’evangeli. LGC 338.6
Els protestants s’han relacionat amb el papat i l’han patrocinat; han transigit i han fet concessions que sorprenen els mateixos papistes i els resulten incomprensibles. Els homes tanquen els ulls davant del caràcter real del catolicisme, davant dels perills que es deriven de la seva supremacia. Cal despertar el poble per fer-lo rebutjar els avenços d’aquest enemic de la llibertat civil i religiosa tan perillós. LGC 339.1
Molts protestants suposen que la religió catòlica no és atractiva i que el seu culte és una sèrie de cerimònies avorrides i sense sentit. Però estan equivocats. Si bé el catoli-cisme es basa en l’engany, no és una impostu-ra grossera ni desproveïda d’art. El culte de l’església romana és un cerimonial que im-pressiona profundament. La brillantor de les seves ostentacions i la solemnitat dels seus rituals fascinen els sentits del poble i silencien la veu de la raó i de la consciència. La vista queda meravellada. Les seves magnífiques esglésies, les seves processons imponents, els seus altars d’or, els seus santuaris plens de joies, les seves selectes pintures i les seves exquisides escultures, tot això apel·la a l’amor a la bellesa. L’oïda també es meravella. La seva música no té precedents. Els acords majestuosos d’un orgue potent, units a la me-lodia de nombroses veus que ressonen per les altes voltes i les columnes de les seves grans catedrals, produeixen en els esperits una impressió de respecte i reverència. LGC 339.2
L’esplendor, la pompa i les cerimònies externes, que només serveixen per fer burla dels desigs de les ànimes malaltes de pecat, són una evidència de la corrupció interior. La religió de Crist no necessita aquests al·licients per fer-se atractiu. Sota els raigs de llum que emet la creu, el cristianisme genuí es mostra tan pur i bell, que cap decoració exterior pot realçar el seu veritable valor. La bellesa de la santedat, o sigui de l’esperit dolç i calmat, és el que té valor davant de Déu. LGC 339.3
La brillantor de l’estil no és, necessària-ment, un indici de pensaments purs i elevats. Sovint els esperits carnals i sensuals tenen conceptes d’art i refinament del gust. Satanàs sol utilitzar-los amb freqüència per fer que els homes oblidin les necessitats de l’ànima, per fer-los perdre de vista la vida futura i im-mortal, per allunyar-los del seu Salvador infi-nit i induir-los a viure per aquest món única-ment. LGC 339.4
Una religió de cerimònies exteriors és atractiva per als cors no regenerats. La pompa i el cerimonial catòlic exerceixen un poder seductor, fascinador, que enganya moltes persones, que arriben a considerar l’església romana com la veritable porta del cel. Només poden resistir la seva influència els qui ca-minen amb pas ferm en el fonament de la veritat i els seus cors han estat regenerats per l’Esperit de Déu. Milers de persones que no coneixen Crist per experiència seran portades a acceptar les formes d’una pietat sense poder. Aquesta religió és, precisament, el que desitgen les multituds. LGC 339.5
El fet que l’església afirmi tenir el dret de perdonar els pecats indueix als romanistes a sentir-se lliures per pecar; l’ordenança de la confessió, sense la qual no atorga el seu perdó, tendeix a donar llicència al mal. Qui s’agenolla davant d’un home caigut, i li exposa en la confessió els pensaments i desigs secrets del seu cor, rebaixa la seva dignitat i degrada tots els nobles instints de la seva ànima. En descobrir els pecats de la seva ànima a un sacerdot, mortal desviat i pecador, i massa sovint corromput per les seves passions, l’home rebaixa el nivell del seu caràcter i, conseqüentment, es corromp. La idea que tenia de Déu es degrada com la humanitat caiguda, perquè el sacerdot actua com a re-presentant de Déu. Aquesta confessió degra-dant d’un home a un altre home és la font secreta de la que ha fluït molt del mal que corromp el món i el prepara per a la destrucció final. Tot i això, per a aquells a qui agrada satisfer les seves males tendències, és més fàcil confessar-se amb un pobre mortal que obrir l’ànima a Déu. És més plaent a la natu-ralesa humana fer penitència que renunciar al pecat; és més fàcil mortificar la carn emprant silicis, ortigues i cadenes mortificadores que renunciar als desigs carnals. Per tal de no doblegar-se al jou de Crist, el cor carnal està disposat a carregar-ne un altre de molt pesant. LGC 339.6
Hi ha una semblança sorprenent entre l’església de Roma i el judaisme del temps del primer adveniment de Crist. Mentre els jueus sotjaven secretament tots els principis de la llei de Déu, aparentment eren estrictament rigorosos en l’observança dels seus preceptes, que carregaven amb exaccions i tradicions que constituïen obstacles difícils i pesats a l’hora de complir-la. Així com els jueus professaven reverenciar la llei, així també els romanistes diuen que reverencien la creu. Exalten el símbol dels patiments de Crist, mentre que amb les seves vides neguen Aquell a qui representa aquest símbol. LGC 340.1
Els papistes col·loquen la creu sobre les seves esglésies, altars i vestimentes. Pertot es veu la insígnia de la creu. En qualsevol lloc se li fan honors i exaltacions externes. Però les ensenyances de Crist estan sepultades sota un munt de tradicions absurdes, interpretacions falses i exaccions rigoroses. Les paraules del Salvador referents als jueus hipòcrites encara s’apliquen amb més raó als caps de l’església catòlica romana: «Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit” (Mt 23.4). Les ànimes consciencioses són mantingudes en un terror constant perquè temen l’ira d’un Déu ofès, alhora que molts dels dignataris de l’església viuen en el luxe i el plaer sensual. LGC 340.2
El culte a les imatges i les relíquies, la invocació dels sants i l’exaltació del papa són artificis de Satanàs per allunyar de Déu i del seu Fill les ments del poble. Per aconseguir la seva ruïna intenta distreure la seva atenció de l’Únic que els pot assegurar la salvació. Dirigirà les ànimes cap a qualsevol propòsit que pugui substituir l’Únic que digué: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” (Mt 11.28). LGC 340.3
Satanàs s’esforça constantment per false-jar el caràcter de Déu, la naturalesa del pecat i les veritables conseqüències que ocasionarà la gran controvèrsia. El seu art sofista debilita el sentiment d’obligació davant la llei divina i concedeix llicència per pecar. Al mateix temps els fa acceptar falses idees sobre Déu i, per tant, el miren amb por i odi en lloc d’amor. Satanàs atribueix al Creador la crueltat inherent al seu propi caràcter, la incorpora a diversos sistemes religiosos i l’expressa en diverses formes d’adoració. Així les ments dels homes s’enceguen i Satanàs els utilitza com a agents de la seva guerra contra Déu. A causa dels conceptes adulterats dels atributs divins, les nacions paganes foren induïdes a creure que els sacrificis humans eren necessaris per aconseguir el favor de la deïtat i, sota les diferents disfresses de la idolatria, perpetraren crims horribles. LGC 340.4
L’Església Catòlica Romana, en unir les formes de paganisme i cristianisme i repre-sentant erròniament el caràcter de Déu, de la mateixa manera que ho feia el paganisme, ha recorregut a pràctiques tan cruels i repugnants. En el temps de la supremacia papal, es recorria als instruments de tortura per obligar els homes a acceptar les seves doctrines. La foguera estava destinada als qui no cedien a les seves exigències. Es desencadenaren unes matances tan desmesurades que no es coneixeran fins que es manifesti al dia del judici. Els dignataris de l’església, sota el con-trol del seu mestre, Satanàs, ideaven mitjans per aconseguir el grau més alt de tortura possible sense matar la víctima. En molts ca-sos aquest procés infernal fou repetit fins els límits extrems de la resistència humana, fins que la naturalesa es rendia i la víctima de manava la mort per aconseguir un allibera-ment dolç. LGC 340.5
Roma reservava aquest destí als qui se li oposaven i sotmetia els seus seguidors amb la disciplina del fuet, del dejuni extrem i de les mortificacions corporals més cruels que es puguin imaginar. Els penitents, per assegurar-se el favor del cel, en violar les lleis de la naturalesa violaven les lleis de Déu. Se’ls en-senyava a desfer els llaços que Déu havia instituït per beneir i alegrar l’estada terrenal de l’home. Als cementiris hi jauen milions de víctimes que es passaren la vida lluitant inú-tilment per dominar els afectes naturals, per refrenar qualsevol pensament i sentiment de simpatia vers el proïsme, perquè creien que fer-ho agrada a Déu. LGC 341.1
Si volem comprendre la crueltat determi-nada que Satanàs ha manifestat durant centenars d’anys, no en aquells que mai sentiren parlar de Déu, sinó en el cor de la cristiandat, i per tota la seva extensió, no hem de fer res més que observar la història del catolicisme. Per mitjà d’aquest sistema d’engany gegantesc, el príncep del mal aconsegueix el seu objectiu de deshonrar Déu i de fer l’home miserable. I si considerem l’èxit que té en emmascarar-se i fer la seva obra per mitjà dels caps de l’església, ens adonarem del motiu de la seva antipatia per la Bíblia. Si es llegeix aquest llibre, la misericòrdia i l’amor de Déu saltaran a la vista; es veurà que Déu no imposa als homes cap d’aquelles pesades càrregues. Tot el que ell demana és un cor penedit i un esperit humil i obedient. LGC 341.2
Crist, en la seva vida, no dóna cap exem-ple que autoritzi els homes i dones a tancar-se en monestirs amb el pretext de preparar-se per al cel. Mai no ensenyà que l’amor i la simpatia s’havien de reprimir. El cor del Salvador desbordava amor. Com més s’apro-xima a la perfecció moral, com més delicada és la seva sensibilitat, la percepció que l’home té del pecat és més viva i la seva simpatia pels afligits, més profunda. El papa pretén ser el vicari de Crist. ¿Però es pot comparar el seu caràcter amb el del nostre Salvador? ¿Es veié mai que Crist condemnés cap home a la presó o al turment perquè es negués a retre-li homenatge com a Rei del cel? ¿Que potser es va escoltar la seva veu condemnant a mort aquells que no l’acceptaren? Quan fou menyspreat pels habitants d’un poble samarità, l’apòstol Joan s’ompli d’indignació i digué: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els destrueixi?” Jesús mirà el seu deixeble amb compassió i li feu retret de la seva duresa, dient: «El Fill de l’home no ha vingut pas a perdre les ànimes dels homes, sinó a salvar-les» (Lc 9.54,56; B2000). Quina dife-rència entre l’esperit manifestat per Crist i el d’aquell que professa ser el seu vicari! LGC 341.3
Ara l’Església Catòlica presenta al món una cara afable i cobreix amb disculpes el seu registre de crueltats horribles. S’ha guarnit amb vestits cristians, però no ha canviat gens. Tots i cada un dels principis del papat que existiren en el passat també existeixen avui. Les doctrines inventades en els segles més tenebrosos encara es mantenen. Que ningú s’enganyi. El papat que els protestants ara tan honoren és el mateix que governà el món en els dies de la Reforma, quan els fills de Déu s’alçaren posant en perill les seves vides per treure a la llum la seva iniquitat. Posseeix les mateixes pretensions orgulloses i arrogants amb què dominà reis i prínceps atribuint-se les prerrogatives de Déu. El seu esperit no és menys cruel i despòtic ara que quan destruïa la llibertat humana i matava els sants de l’Altíssim. LGC 341.4
El papat és exactament el que la profecia declarà que seria, l’apostasia dels darrers temps (2 Te 2.3,4). Una part de la seva políti-ca és adoptar el caràcter que millor s’avingui amb el seu propòsit, però sota la variable aparença del camaleó amaga el verí de la serp. «No s’ha de guardar la paraula amb els heretges, ni en persones sospitoses d’heretgia», 3 declara. ¿Serà reconegut com a part de l’església de Crist un poder la història del qual s’escrigué durant mil anys amb la sang dels sants? LGC 341.5
Amb raó s’ha assegurat la pretensió que en els països protestants el catolicisme no és tant diferent del protestantisme com en temps passats. Hi ha hagut un canvi, però el canvi no ve del papat. En realitat el catolicisme actualment s’assembla molt al protestantisme perquè el protestantisme ha degenerat molt des dels dies dels reformadors. LGC 342.1
Mentre les esglésies protestants han estat cercant el favor del món, una falsa caritat ha encegat els seus ulls. Es figuren que és just pensar bé de qualsevol mal, i com a resultat inevitable finalment creuran el mal de qual-sevol bé. En lloc de defensar la fe donada als sants, ara sembla que s’excusin per la seva opinió no gens caritativa vers Roma i demanin perdó per la intolerància que havien ma-nifestat. LGC 342.2
Molts, fins i tot aquells que no afavorei-xen el catolicisme, no s’adonen del perill que ve del poder i la influència de Roma. Molts insisteixen que les tenebres intel·lectuals i morals que hi havia a l’Edat Mitjana afavori-en la propagació dels seus dogmes i supersti-cions juntament amb l’opressió, i que la gran informació disponible en els temps moderns, la difusió general dels coneixements i el crei-xement de la llibertat en temes religiosos im-pedeixen que ressorgeixin la intolerància i la tirania. Es ridiculitza la idea que en la nostra època es pogués tornar a un estat de coses semblant. És veritat que aquesta generació ha rebut molta llum intel·lectual, moral i religiosa. De les pàgines obertes de la santa Paraula de Déu ha brotat llum del cel sobre la terra. Però no s’ha d’oblidar que com més gran sigui la llum concedida, més denses tam bé són les tenebres d’aquells que la pervertei-xen o rebutgen. LGC 342.3
Un estudi de la Bíblia fet amb oració mostraria als protestants el veritable caràcter del papat i els el faria avorrir i defugir; però molts són tan savis en la seva pròpia opinió que no senten cap necessitat de buscar Déu humilment per tal que els condueixi a la veri-tat. Malgrat que s’enorgulleixen de la seva illustració, desconeixen tant les Santes Escrip-tures com el poder de Déu. Necessiten alguna cosa per calmar les seves consciències i bus-quen el que és menys espiritual i humiliant. El que desitgen és una manera d’oblidar Déu alhora que sembli que el recorden. El papat respon perfectament a les necessitats de totes aquestes persones. És adequat per a dues classes d’éssers humans que engloben gairebé tothom: els que volen salvar-se pels seus mèrits, i els que voldrien salvar-se en els seus pecats. Aquí rau el secret del seu poder. LGC 342.4
Ha quedat provat que els períodes de te-nebres intel·lectuals afavoreixen l’èxit del pa-pat. I també s’ha demostrat que un període de gran llum intel·lectual afavoreix igualment el seu èxit. En èpoques passades, quan els ho-mes no posseïen la Paraula de Déu ni el co-neixement de la veritat, tenien una bena als ulls i milers foren enganyats perquè caigueren a la xarxa estesa davant dels seus peus. En aquesta generació, són molts els que han que-dat ofuscats per la brillantor de les especulaci-ons humanes, és a dir per la «falsament ano-menada ciència;» no arriben a veure la xarxa i cauen en ella tan fàcilment com si tinguessin una bena als ulls. Déu disposà que les facul-tats intel·lectuals de l’home fossin considera-des com un do del seu Creador i que fossin emprades per servir la veritat i la justícia; però quan es fomenta l’orgull i l’ambició i els homes exalten les seves pròpies teories per damunt de la Paraula de Déu, aleshores la intel·ligència pot causar més mal que la igno-rància. Per això, la falsa ciència d’avui, que mina la fe en la Bíblia, prepararà amb tota seguretat el camí cap al triomf del papat amb el seu formalisme agradable, com l’obscuran-tisme, que preparà el camí per l’engrandiment del papat en les èpoques de tenebres. LGC 342.5
En els moviments que s’estan realitzant actualment als Estats Units per assegurar el recolzament de l’estat a les institucions i pràc-tiques de l’església, els protestants estan se-guint les petjades dels papistes. Encara més, estan obrint la porta perquè el papat recobri a l’Amèrica protestant la supremacia que perdé en el Vell Món. I el que dóna més significat a aquesta tendència és la circumstància que l’objecte principal que es contempla és imposar l’observança del diumenge, una ins-titució que veié la llum a Roma i que el papat proclama com a signe d’autoritat. L’esperit del papat, és a dir, l’esperit de conformitat amb els costums mundans i tenir més venera-ció per les tradicions humanes que pels ma-naments de Déu, està penetrant a les esglésies protestants i les incita a fer la mateixa obra d’exaltació del diumenge que el papat feu abans que elles. LGC 343.1
Si el lector vol saber els mitjans que s’uti-litzaran al conflicte que ha de venir, només ha de llegir la descripció dels que Roma emprà amb el mateix objectiu en segles passats. Si desitja saber com els papistes, units als pro-testants, procediran amb els que rebutgin els seus dogmes, que consideri l’esperit que Roma manifestà contra el dissabte i els seus defensors. Edictes reials, concilis generals i ordenances de l’església sostinguts pel poder civil foren els passos per mitjà dels quals el dia de festa pagana arribà al seu lloc d’honor en el món cristià. La primera mesura pública que imposà l’observança del diumenge fou la llei promulgada per Constantí (321 d. C.). LGC 343.2
Aquell edicte requeria que els habitants de les ciutats descansessin en «el venerable dia del sol,» però permetia als dels camp que prosseguissin les seves tasques agrícoles. Tot i que en realitat era una llei pagana, fou impo-sada per l’emperador després d’acceptar no-minalment el cristianisme. LGC 343.3
Com que el mandat reial no semblava que substituís suficientment l’autoritat divina, Eusebi, bisbe que buscà el favor dels prínceps i amic íntim i adulador especial de Constantí, afirmà que Crist havia transferit el dia de repòs del dissabte al diumenge. No es pogué presentar ni una sola prova de les Santes Escriptures a favor de la nova doctrina. El mateix Eusebi reconeix involuntàriament la falsedat i assenyala els vertaders autors del canvi. «Nosaltres hem transferit al diumenge, dia del Senyor”, diu, «totes les coses que s’ha-vien de fer el dissabte.» 4 Però per molt que l’argument a favor del diumenge no tingués cap fonament, serví per envalentir els homes i animar-los a trepitjar el dissabte del Senyor. Tots els qui desitjaven ser honorats pel món, acceptaren la festa popular. LGC 343.4
Amb l’establiment del papat continuà l’exaltació de la institució del diumenge. Du-rant algun temps, el poble seguí ocupant-se dels treballs agrícoles fora de les hores de culte, i el setè dia, o dissabte, continuà consi-derant-se com el dia de descans. Però el canvi s’anà imposant amb fermesa. Es prohibí als magistrats que fallessin els temes civils en diumenge. Poc després es disposà que tothom sense distinció de classe social s’abstingués del treball ordinari, sota pena de multa per als senyors i del fuet per als servents. Més tard es decretà que els rics serien castigats amb la pèrdua de la meitat dels seus béns i que finalment, si s’obstinaven en desobeir, se’ls agafés com a esclaus. Les classes baixes patirien un desterrament perpetu. LGC 343.5
També es feren servir miracles. Entre al-tres casos meravellosos, s’explicava que un home que estava a punt de llaurar un camp un diumenge netejava l’arada amb un ferro que li penetrà la mà, i durant dos anys sencers no el pogué treure, «patint molt dolor i vergonya.» 5 LGC 344.1
Més tard, el papa ordenà que els sacerdots del camp amonestessin els qui violessin el diumenge i els incitessin a venir a l’església a resar, no fos que atraguessin una gran cala-mitat sobre ells mateixos i sobre els seus veïns. Un concili eclesiàstic presentà l’argument tan freqüentment emprat des d’aleshores, i fins i tot pels protestants, que com que algunes persones havien estat mortes per un llamp mentre treballaven en diumenge, aquest havia de ser el dia de repòs. «És evident”, deien els prelats, «que es gran el descontentament de Déu en veure com menyspreaven aquest dia.» Aleshores s’adreçà una crida perquè els sacerdots i ministres, reis i prínceps i tots els fidels «fessin tot el que els fos possible perquè aquest dia fos reposat en el seu honor i perquè fos devotament observat en el futur, per a honra de la cristiandat.» 6Com que amb els decrets del concili no n’hi havia prou, les autoritats seculars foren incitades a promulgar un edicte que inspirés terror al poble i l’obligués a abstenir-se de treballar en diumenge. Un sínode reunit a Roma, foren confirmà amb gran força i solemnitat tots els decrets anteriors, els incorporà a la llei eclesiàstica i els posà en vigor per les autoritats civils a gairebé tota la cristiandat. 7 LGC 344.2
Malgrat tot això, la manca d’autoritat bí-blica a favor de l’observança del diumenge originava moltes dificultats. El poble qüestio-nava el dret dels professors per menysprear la declaració positiva de Déu -«El dia setè és sàbat per a Jahveh, el teu Déu” (Ex 20. 10)per honrar el dia del sol. Calien altres expedi-ents per suplir la manca de testimonis bíblics. Un gelós defensor del diumenge que a finals del segle XII visità les esglésies d’Anglaterra, trobà resistència per part dels testimonis fidels de la veritat; els seus esforços resultaren tan inútils que abandonà el país durant algun temps a la recerca de mitjans que li permetes-sin recolzar les seves ensenyances. Quan tor-nà, la manca es va suplir i aleshores tingué més èxit. Havia portat amb ell un rotlle que presentava com si procedís de Déu, i que contenia el manament que es necessitava per a l’observança del diumenge amb terribles amenaces per aterrir els desobedients. S’afir-mava que aquest preuat document (un frau tan vil com la institució mateixa que pretenia garantir) havia caigut del cel i havia estat tro-bat a Jerusalem sobre l’altar de Sant Simeó al Gòlgota. Però, en realitat, d’on provenia era del palau pontifical de Roma. La jerarquia papal considerà sempre com a legítims els fraus i les adulteracions que afavorissin el po-der i la prosperitat de l’església. LGC 344.3
Els rotlles prohibien treballar des de l’hora novena (tres de la tarda) del dissabte fins a la sortida del sol el dilluns; i la seva autoritat es declarava confirmada per molts miracles. Es deia que algunes persones que havien tre-ballat durant el període fixat havien patit atacs de paràlisi. Un moliner que intentà mol-dre el blat en lloc de farina veié sortir un torrent de sang, i la roda del molí s’aturà en-cara que hi havia un gran cabal d’aigua. Una dona que havia posat a coure una massa al forn, quan la tragué la trobà crua malgrat que el forn estava molt calent. Una altra que havia preparat la massa per coure pa a l’hora novena, però decidí deixar-la reposar fins el dilluns, la trobà convertida en pans i cuita pel poder diví. Un home que cogué pa després de la novena hora del dissabte, en partir-lo a l’endemà, trobà que en brollava sang. Mitjan-çant aquestes invencions absurdes i supersti-cioses els defensors del diumenge tractaren de fer-lo sagrat. 8 LGC 344.4
A Escòcia, com a Anglaterra, es feu res-pectar millor el diumenge unint-li una part de l‘antic dissabte. Però variava el temps que s’havia de guardar com a sagrat. Un edicte del rei d’Escòcia declarava que «s’havia de considerar com sant el dissabte a partir del migdia» i que des d’aquell moment fins a di-lluns ningú havia d’ocupar-se de treballs mundans. 9 LGC 345.1
Però malgrat tots els esforços realitzats per establir la santedat del diumenge, els mateixos papistes confessaven públicament l’autoritat divina del dissabte i l’origen humà de la institució que l’havia suplantat. Al segle XVI un concili papal ordenà explícitament: «Que tots els cristians recordin que el setè dia fou consagrat per Déu i acceptat i observat no només pels jueus, sinó també per tots els qui volien adorar Déu, malgrat això nosaltres els cristians hem canviat el seu dissabte pel dia del Senyor”. 10 Els que estaven trepitjant la llei divina no ignoraven el caràcter de l’obra que estaven realitzant. S’estaven collocant deliberadament per sobre de Déu. LGC 345.2
Un exemple sorprenent de la política de Roma contra els qui no concorden amb ella es troba en la llarga i sagnant persecució dels valdesos, alguns dels quals observaven el dis-sabte. Altres patiren d’una manera similar a causa de la fidelitat al quart manament. La història de les esglésies d’Etiòpia i Abissínia és en particular significativa. Enmig de les tenebres de l’Edat Mitja, els cristians del centre d’Àfrica, oblidats pel mon, gaudiren de plena llibertat per exercir la seva fe. Però fi-nalment Roma descobrí la seva existència i l’emperador d’Abissínia aviat fou incitat a reconèixer al papa com el vicari de Crist. Aquesta fou la primera d’altres concessions. Es proclamà un edicte que prohibia l’observança del dissabte, sota les penes més severes. (Vegeu Michael Geddes, Church History of Ethiopia, pàg. 311, 312). Però la tirania papal es convertí aleshores en un jou tan amarg que els abissinis decidiren acabar amb ell. Després d’una lluita terrible, els romanistes foren expulsats d’Abissínia i l’antiga fe fou restablerta. Les esglésies gaudiren de la lli-bertat i no oblidaren mai més la lliçó que havien après sobre l’engany, el fanatisme i el poder despòtic de Roma. Enmig del seu reial-me aïllat es sentiren feliços de ser desconeguts per a la resta de la cristiandat. LGC 345.3
Les esglésies d’Àfrica observaven el dis-sabte com l’havia observat l’església abans de la seva completa apostasia. Al mateix temps que guardaven el setè dia en obediència al manament de Déu, s’abstenien de treballar el diumenge conforme al costum de l’església. En aconseguir el poder suprem, Roma hauria trepitjat el dia de repòs de Déu per enaltir el seu propi dia, però les esglésies d’Àfrica, des-conegudes durant gairebé mil anys, no parti-ciparen d’aquesta apostasia. Quan caigueren sota el ceptre de Roma foren forçades a dei-xar de banda el veritable dia de repòs i a exaltar el fals, però tan bon punt com reco-braren la independència tornaren a obeir el quart manament. LGC 345.4
Aquests records del passat posen clara-ment de manifest l’enemistat de Roma contra el veritable dia de repòs i els seus defensors, i els mitjans que empra per honorar la institució creada per ella. La Paraula de Déu ens ensenya que aquestes escenes es repetiran quan els catòlics romans i els protestants s’uneixin per exaltar el diumenge. LGC 345.5
La profecia del capítol 13 de l’Apocalipsi declara que el poder representat per la bèstia amb banyes semblants a les d’un anyell faria que «la terra i els que en ella habitin” adoressin el papat, que aquí està simbolitzat per una bèstia «semblant a una pantera”. La bèstia de dues banyes també dirà «als qui habiten sobre la terra, que creïn una imatge de la bèstia;” i, a més, ordenarà que tots, «petits i grans, rics i pobres, lliures i esclaus” rebin la marca de la bèstia (Ap 13.11-16). S’ha vist que els Estats Units és el poder representat per la bèstia amb banyes semblants a les d’un anyell, i que aquesta profecia es complirà quan els Estats Units facin obligatòria l’observança del diumenge, del qual Roma declara que és el signe característic de la seva supremacia. Però els Estats Units no seran els únics que retin homenatge al papat. La influència de Roma en els països que en altre temps reconeixien el seu domini, dista molt d’haver estat eliminada. La profecia prediu la restauració del seu poder. «Un dels seus caps estava com ferit mortalment, però la ferida mortal va ser curada. Llavors la terra entera, meravellada, va seguir la bèstia» (vers. 3). La ferida mortal que li fou ocasionada es refereix a la caiguda del papat el 1798. Després d’això, diu el profeta, «la ferida mortal va ser curada. Llavors la terra entera, meravellada, va seguir la bèstia.” Pau diu clarament que l’home de pecat subsistirà fins al segon adveniment (2 Te 2.3-8). Prosseguirà la seva obra d’engany fins a la fi del temps, i el revelador declara referint-se també al papat: «L’adoraran tots els habitants de la terra, el nom dels quals no és escrit, en els llibres de la vida de l’Anyell degollat, des de la fundació del món” (Ap 13.8; FBC). Tant el Vell com el Nou Món tributaran homenatge al papat per mitjà de l’honor que es conferirà a la institució del diumenge, la qual descansa únicament sobre l’autoritat de l’església romana. LGC 346.1
Des de mitjans del segle XIX, els estudio-sos de la profecia als Estats Units han presen-tat aquest testimoni davant del món. En els esdeveniments que es desenvolupen actual-ment, en concret en aquell país, es percep un ràpid avenç cap al compliment de les predic-cions esmentades. Els mestres protestants presenten les mateixes afirmacions de l’auto-ritat divina en favor de l’observança del diu-menge i la mateixa manca d’evidència espiri-tual que els líders papals, que fabricaven miracles per suplantar un manament de Déu. Es repetirà l’afirmació que els judicis de Déu cauran sobre els homes com a càstig per no haver observat el diumenge com a dia de re-pòs. Ja s’escolten veus en aquest sentit. I fins i tot els moviments a favor de l’observança obligatòria del diumenge cada vegada gua-nyen més terreny. LGC 346.2
La sagacitat i l’astúcia de l’església roma-na meravellen. Poden llegir el futur. Es veu que les esglésies protestants li reten homenat-ge amb l’acceptació del fals dia de repòs i que es preparen per imposar-lo amb els mateixos mitjans que ella emprà en temps passats. Els qui rebutgen la llum de la veritat buscaran l’ajuda d’aquest poder que es creu infal·lible per exaltar una institució que deu el seu origen a Roma. No es difícil preveure s’afanyarà a ajudar els protestants en aquest moviment. ¿Qui millor que els caps papistes per saber com tractar els que desobeeixen l’església? LGC 346.3
L’Església Catòlica Romana, amb totes les seves ramificacions per tot el món, forma una gran organització dirigida des de la seu papal i destinada a servir els seus interessos. Instrueix milions d’adeptes en tots els països del món perquè es considerin obligats a obeir el papa. Sigui quina sigui la seva nacionalitat o govern, han de considerar l’autoritat de l’església per damunt de totes les altres. Tot i que juren fidelitat a l’estat, sempre quedarà el vot d’obediència a Roma que els lliura de tota promesa contrària als seus interessos. LGC 346.4
La història prova l’astúcia i la perseve-rança dels seus esforços per entremetre’s en els afers de les nacions i per afavorir els seus propis objectius, encara que sigui arruïnant prínceps i pobles. L’any 1204, el papa Innocenci II rebé de Pere II, rei d’Aragó, aquest jurament: «Jo, Pere, rei dels aragonesos, de-claro i prometo ser sempre fidel i obedient al meu Senyor, el papa Innocenci, als seus suc-cessors catòlics i a l’església romana, i a con-servar el meu regne en la seva obediència, defensant la religió catòlica i perseguint la perversitat herètica». 11 Això està en harmonia amb les pretensions del pontífex romà sobre el poder, ja que «ell té dret a deposar emperadors» i «pot deslligar els seus súbdits de la lleialtat als governants perversos.» 12 LGC 347.1
I recordem que Roma es jacta de no can-viar mai. Els principis de Gregori VII i d’Innocenci III són encara els principis de l’esglé-sia catòlica romana, i si només ella tingués el poder, els posaria en vigor amb tanta força avui com en segles passats. Poc saben els pro-testants què estan fent quan accepten l’ajuda de Roma en la tasca d’exaltar el diumenge. Mentre ells tracten de realitzar el seu propòsit, Roma té posada la visita en el restabli ment del seu poder i tendeix a recuperar la supremacia perduda. Deixem que el principi que l’església pot emprar o dirigir el poder de l’estat s’estableixi als Estats Units, que les lleis civils puguin fer obligatòries les observances religioses, en una paraula, que l’autoritat de l’església amb la de l’estat ha de dominar les consciències i el triomf de Roma quedarà as-segurat en aquell país. LGC 347.2
La Paraula de Déu ha donat advertències respecte d’un perill tan imminent; si deixa passar aquests avisos, el món protestant sabrà quins són els veritables propòsits de Roma, però ja serà massa tard per fugir de la trampa. Roma està augmentant secretament el seu poder. Les seves doctrines estan exercint la seva influència a les cambres legislatives, a les esglésies i als cors dels homes. Ja està alçant edificis magnífics i importants a les sales dels quals tornarà a iniciar les seves antigues persecucions. Està reunint forces d’amagat, sense despertar sospites, per aconseguir els seus objectius i per donar el cop en el moment precís. Tot el que Roma vol es assegurar-se algun avantatge, i ja li ha estat concedit. Aviat veurem i sentirem els propòsits del catolicisme. Qualsevol que cregui o obeeixi la Paraula de Déu serà víctima d’oprobis i persecucions. LGC 347.3