La Gran Controvèrsia

Capítol 4 - Els valdesos

*****

ENTRE L’OBSCURITAT que s’apoderà de la terra durant el llarg període de la supremacia papal, la llum de la veritat no es va extingir del tot. En qualsevol època hi ha hagut testimonis de Déu, que mantenen la fe en Jesucrist com a únic mitjancer entre Déu i els homes, que creuen que la Bíblia és l’única norma de vida i que santifiquen l’autèntic dissabte. Els temps a venir mai no sabran el que el món deu a aquests homes. Se’ls anomenà heretges. Els mòbils que els inspiraven eren impugnats, el seu caràcter difamat i els seus escrits prohibits, adulterats o mutilats. Tot i això, segle rere segle es comportaren amb fermesa i conservaren la seva fe pura, com herència sagrada per a les generacions que els seguirien. LGC 40.1

La història del poble de Déu durant els segles d’obscuritat que seguiren a la suprema-cia de Roma està escrita en el cel, encara que ocupa poc espai en els anals de la humanitat. Per això, no podem trobar gaires proves de la seva existència fora de les acusacions dels seus perseguidors. La política de Roma consistí en eliminar qualsevol rastre d’oposició a les seves doctrines o decrets. Qualsevol cosa “herètica”, ja sigui persona o escriptura, era destruïda. Simple expressió de dubte o una objecció sobre l’autoritat dels dogmes papals eren motiu per acabar amb la vida del ric o del pobre, del poderós o de l’humil. Roma també va destruir qualsevol referència de la seva crueltat contra els dissidents. Els concilis papals decretaren que els llibres o escrits que continguessin aquesta mena d’afirmacions fossin cremats. Abans de la invenció de la impremta existien pocs llibres, i el seu format no era el propici per a la conservació, així doncs els romanistes no trobaren gaires obstacles per portar a terme el seu propòsit. LGC 40.2

Cap església situada dins dels límits de la jurisdicció romana no gaudí per molt de temps de la pau que suposa la seva llibertat de consciència. Tan bon punt el papat es va fer amb el poder, allargà els seus braços per acabar amb tot allò que gosés oposar-se al seu govern, i una rera l’altra les esglésies se sotmeteren al seu domini. LGC 40.3

A Gran Bretanya, el cristianisme primitiu hi arrelà des de molt aviat. L’evangeli rebut pels britànics en els primers segles no s’havia corromput amb l’apostasia de Roma. La per-secució dels emperadors pagans, que es va donar fins i tot en aquestes terres remotes, fou l’únic present que les primeres esglésies de Gran Bretanya reberen de Roma. Molts cristians que fugien de la persecució a Angla-terra, trobaren refugi a Escòcia, i des d’allà la veritat viatjà a Irlanda, i en aquests països fou rebuda amb satisfacció. LGC 40.4

Quan els saxons envaïren Gran Bretanya, el paganisme arribà a dominar el país. Els conquistadors rebutjaven ser instruïts pels seus esclaus, i els cristians es veieren obligats a refugiar-se a les muntanyes i paratges salvatges. Malgrat tot, la llum, apagada durant un cert temps, continuava brillant. A Escòcia, un segle després, resplendí amb una brillantor que s’expandí cap a terres llunya-nes. D’Irlanda sorgiren el pietós Columbà i els seus col·laboradors, que reuniren tots els creients escampats en la solitària illa de Iona i allà establiren el centre dels seus treballs missioners. Entre aquests evangelistes n’hi havia un que observava el dissabte bíblic i així aquesta veritat s’introduí entre la gent. S’establí una escola a Iona de la que en sor-tiren missioners que viatjaren no només a Escòcia i Anglaterra sinó també a Alemanya, Suïssa i fins i tot a Itàlia. LGC 41.1

Però Roma s’havia fixat en Gran Breta-nya, i havia decidit sotmetre-la a la seva su-premacia. Durant el s. VI, els seus missioners emprengueren la conversió dels seus germans saxons. Els altius bàrbars els donaren una gran benvinguda i milers foren induïts a professar la fe romana. A mesura que pro-gressava la seva obra, els líders papals i els seus adeptes es trobaren amb els cristians primitius. Aleshores s’aprecià un contrast considerable. Els cristians eren simples, mo-destos i el seu caràcter, la seva doctrina i les seves maneres s’ajustaven a les Escriptures, mentre que els deixebles de Roma posaven de manifest la superstició, l’arrogància i la pompa del papat. L’emissari de Roma exigí a aquestes esglésies cristianes que reconeguessin la supremacia del pontífex sobirà. Els bri-tànics respongueren humilment que desitja-ven estimar tots els homes i que el papa no tenia dret a cap tipus de supremacia sobre l’Església, i per tant, ells només podien retre-li la submissió que qualsevol deixeble de Crist es mereixia. Intentaren repetidament assegurar-se la seva aliança amb Roma, però aquests humils cristians, esbalaïts per l’orgull de què feien ostentació els emissaris papals, respongueren fermament que l’únic mestre que reconeixien era Crist. Aleshores el verta-der esperit del papat fou revelat. Els digué el líder romà: «Si no rebeu els germans que us porten la pau, rebreu els enemics que us por-taran la guerra; si no us uniu amb nosaltres per mostrar als saxons el camí de la vida, rebreu d’ells el cop de la mort». ¹ Aquestes amenaces no foren en va. La guerra, la intriga i l’engany s’utilitzaren contra aquests tes-timonis de la fe bíblica, fins que les esglésies de Gran Bretanya foren destruïdes o forçades a sotmetre’s a l’autoritat del papa. LGC 41.2

En els països que estaven fora de la juris-dicció de Roma hi van existir durant molts segles grups de cristians que romangueren gairebé completament lliures de la corrupció papal. Envoltats pel paganisme, amb els anys els seus errors els afectaren; i malgrat això, seguiren considerant la Bíblia com a l’única norma de fe i seguiren moltes de les seves veritats. Aquests cristians creien en el caràcter perpetu de la llei de Déu i observaven el dissabte del quart manament. Les esglésies que seguiren aquesta fe i la seva pràctica es trobaven a l’Àfrica Central i entre els armenis d’Àsia. LGC 41.3

Però dels qui es resistiren a les intrusions del poder papal, els valdesos foren els més destacats. En els països on el papat fixà les seves arrels fou on la seva falsedat i corrupció trobaren més oposició. Les esglésies del Piemont mantingueren la seva independència durant alguns segles, però finalment arribà el temps que Roma començà a insistir perquè se sotmetessin. Després de lluites inútils contra la seva tirania, els caps d’aquestes esglésies reconegueren a contracor la supremacia del poder al que tot el món semblava retre home-natge, malgrat que alguns rebutjaren sotme-tre’s a l’autoritat del papa o dels prelats. Deci-diren mantenir-se fidels a Déu i conservar la puresa i senzillesa de la seva fe. Va tenir lloc una separació. Els qui es mantingueren ferms a l’antiga fe es retiraren; alguns, abandonaren les seves terres dels Alps i alçaren la bandera de la veritat en països estranys; altres es refu-giaren en valls solitàries i en l’espessor rocosa de les muntanyes, i allà preservaren la seva llibertat per adorar Déu. LGC 41.4

La fe que durant segles els cristians valdesos havien esgrimit i ensenyat estava en clara oposició amb les falses doctrines utilit-zades per Roma. Aquesta creença religiosa es basava en la paraula escrita de Déu, l’autèntic sistema del cristianisme. Però aquells humils camperols, en els seus obscurs refugis, apartats del món, i subjectes al dur treball diari entre els seus ramats i vinyes, no havien arribat per si mateixos al coneixement de la veritat que s’oposava als dogmes i heretgies de l’església apostata. La seva no era una nova fe. La creença en temes religiosos lTiavien heretat dels seus pares. Lluitaven per la fe de l’església apostòlica, «per la fe que ha estat transmesa al poble sant» (Jud 3). “L’església del desert”, i no l’orgullosa jerarquia que ocupava el tron de la gran capital, era la veritable església de Crist, la guardiana dels tresors de la veritat que Déu confià al seu poble per donar-los al món. LGC 42.1

Entre les causes principals que compor-taren la separació de la veritable església de la de Roma trobem l’odi d’aquesta última vers el dissabte bíblic. Com ho predigué la profecia, el poder papal menyspreà la veritat. La llei de Déu fou trepitjada mentre que les tradicions i els costums dels homes eren exaltats. S’obligà a les esglésies que estaven sota el domini del papat a considerar el diumenge com el dia sant. Entre els errors i supersticions predominants, alguns dels vertaders fills de Déu es trobaven tan confosos que alhora que observaven el dissabte deixaven de tre-ballar també el diumenge. Però això no satisféu els caps papals. No només exigien que se santifiqués el diumenge sinó que també es profanés el dissabte i acusaven amb les pa-raules més humiliants aquells que gosaven honrar-lo. L’única manera d’obeir en pau la llei de Déu era fugint del poder de Roma. LGC 42.2

Els valdesos es trobaven entre els primers de tots els pobles d’Europa que posseïren una traducció de les Escriptures. Centenars d’anys abans de la Reforma ja tenien un manuscrit de la Bíblia en la seva llengua. Te-nien la veritat sense adulterar i això els con-vertí en la diana de l’odi i la persecució. De-clararen que l’Església de Roma era la Babilònia apostata de l’Apocalipsi i, posant en perill les seves vides, s’oposaven a la seva influència i principis corruptors. Encara que fou sota la pressió d’una llarga persecució, alguns sacrificaren la seva fe i poc a poc feren concessions en els seus principis distintius, però d’altres s’aferraren a la veritat. Durant segles d’obscuritat i apostasia alguns valdesos negaren la supremacia de Roma i rebutjaren com a idolatria el culte a les imatges, i man-tingueren el vertader dissabte. Conservaren la seva fe sota les tempestes d’oposició més violentes. Malgrat que foren decapitats per l’espasa de Savoia i cremats en la foguera ro-manista, defensaren amb fermesa la Paraula de Déu i el seu honor. LGC 42.3

Els valdesos trobaren un amagatall darrera els elevats baluards de les muntanyes, refugi dels perseguits i oprimits en totes les èpoques. Aquí la llum de la veritat es mantingué encesa enmig de la foscor de edat mitjana. I durant un miler d’anys, els testimonis de la veritat mantingueren l’antiga fe. Déu havia proporcionat al seu poble un santuari de terri-ble grandesa idoni per a les grans veritats que els havia comunicat. Per a aquells fidels desterrats, les muntanyes eren un emblema de la justícia immutable de Déu. Mostraren als seus fills els alts cims que s’alçaven com torres da-vant d’ells amb una inalterable majestat, i els parlaven d’Aquell que no coneix ni el dubte ni la variació i la paraula del qual és tan ferma com els cims eterns. Déu havia creat les mun-tanyes i les havia enfortit, cap braç excepte el del Poder Infinit podia moure-les del seu lloc. D’igual manera havia establert la seva llei, les bases del seu govern al cel i a la terra. El braç de l’home podia arribar als seus semblants i acabar amb les seves vides; però abans podria desarrelar les muntanyes del seus fonaments i llançar-les al mar que modificar un sol precep-te de la llei de Déu, o esborrar una sola de les promeses fetes als qui compleixen la seva vo-luntat. En la seva fidelitat a la llei, els fidels de Déu havien de ser tan ferms con les immuta-bles muntanyes. LGC 42.4

Les muntanyes que envoltaven aquelles valls frondoses testimoniaven constantment el poder creatiu de Déu i constituïen una garantia de la protecció que ell els oferia. Aquells peregrins aprengueren a estimar els símbols silenciosos de la presència de Déu. No es queixaven de les dificultats de la seva vida i mai se sentien sols enmig de les muntanyes. Donaven gràcies a Déu per haver-los proporcionat un refugi on podien alliberar-se de la crueltat i de la ira dels homes. S’alegra-ven de la llibertat que tenien per adorar Déu. Sovint, quan els seus enemics els perseguien, la fortalesa dels turons els donava una defensa segura. Quan es trobaven en perill, cantaven les lloances de Déu, i els exercits de Roma no podien silenciar els seus càntics d’acció de gràcies. LGC 43.1

La pietat d’aquells seguidors de Crist era pura, simple i fervent. Estimaven més els principis de veritat que les cases i les terres, els amics i parents; més que la vida mateixa. Tractaven ansiosament d’inculcar aquests principis en els cors dels joves. Des de molt petits se’ls ensenyava les Escriptures i a tenir per sagrats els requeriments de la llei de Déu. No hi havia massa còpies de la Bíblia i per això les seves preuades paraules s’aprenien de memòria. Molts eren capaços de repetir llargs paràgrafs tant de l’Antic com del Nou Testament. Els pensaments referents a Déu s’associaven amb les sublims escenes de la naturalesa i amb les humils benediccions de la vida quotidiana. Els nens petits aprenien a estar agraïts a Déu com el dispensador de tots els favors i de totes les comoditats. LGC 43.2

Com pares tendres i afectuosos, estima-ven els seus fills però ensenyant-los amb gran saviesa a no caure en la passió. Els esperava una vida de proves i dificultats, i potser el martiri. Des de petits se’ls ensenyava a patir, a estar sotmesos però també a pensar i actuar per ells mateixos. Des de molt aviat se’ls en-senyava a tenir responsabilitats, a parlar amb prudència i a apreciar el valor del silenci. Una paraula imprudent que arribés a l’oïda de l’enemic podria posar en perill no només la vida d’aquell que la deia sinó també la de centenars dels seus germans perquè, així com els llops van a la caça de la seva presa, els enemics de la veritat perseguien aquells que gosaven defensar la llibertat de la fe religiosa. LGC 43.3

Els valdesos havien sacrificat la seva prosperitat mundana per la de la veritat, i amb una paciència infranquejable lluitaven per aconseguir el pa. Aprofitaven qualsevol tros de terra cultivable entre les muntanyes i així convertien les valls i vessants menys fèrtils en terres pròsperes. L’economia i abnegació formaven part de l’educació que els nens rebien com a única herència. Se’ls ensenyava que Déu havia decidit que la vida era una disciplina, i que les seves necessitats se satisfarien per mitjà de la previsió, la cura i la fe. Aquesta tasca era laboriosa i carregosa a la vegada, però també saludable. És precisament el que necessita l’home quan es troba decaigut, l’escola que Déu ha donat per formar-los i desenvolupar-los. Mentre s’acostu-mava els joves al treball i a les privacions, tampoc es descuidava la cultura de la seva ment. Se’ls ensenyava que totes les facultats pertanyien a Déu i que totes havien d’aprofitar-se i desenvolupar-se pel seu servei. LGC 43.4

Les esglésies valdeses, en la seva puresa i simplicitat, s’assemblaven a l’església dels temps apostòlics. Rebutjaven la supremacia del papa i dels prelats i consideraven la Bíblia com l’única autoritat suprema i infal·lible. Els seus pastors, a diferència dels orgullosos sa-cerdots de Roma, seguien l’exemple del seu Mestre, «que no vingué per ésser servit sinó per servir”. Alimentaven el ramat de Déu, conduint-los als prats verds i a les fonts de vida de la seva santa Paraula. Allunyats dels monuments, de la pompa i de la vanitat dels homes, el poble es reunia, no en vistosos tem-ples ni en sumptuoses catedrals, sinó a l’om-bra de les muntanyes, en les valls dels Alps, i en temps de perill, en indrets rocosos sem-blants a fortaleses, per escoltar les paraules de la veritat dels llavis dels servents de Crist. Els pastors no només predicaven l’evangeli, sinó que visitaven els malalts, catequitzaven els nens, amonestaven als qui anaven extraviats i treballaven per resoldre les disputes i fomentar l’harmonia i l’amor fraternal. En temps de pau eren mantinguts per les ofrenes voluntàries dels pobles, però com L’apòstol Pau, que es dedicava a fer tendes, tots aprenien algun ofici o professió que els permetés viure en cas necessari. LGC 44.1

Els pastors impartien classes als joves. Tot i que es posava atenció a totes les branques de l’ensenyament en general, la Bíblia era per a ells l’estudi principal. Aprenien de memòria els evangelis de Sant Mateu i Sant Joan i moltes de les epístoles. S’ocupaven també de copiar les Escriptures. Alguns manuscrits contenien tota la Bíblia i altres només breus parts escollides, a les quals els que eren capaços d’exposar les Escriptures afegi en algunes explicacions bàsiques del text. Així sortien a la llum els tresors de la veritat que durant tant de temps havien amagat els qui volien alçar-se sobre Déu. LGC 44.2

Treballant amb paciència i tenacitat, en profundes i fosques coves de la terra, fent ús de torxes per il·luminar-se, copiaven les Es-criptures, verset rere verset i capítol rere capítol. Així prosseguia l’obra, i la voluntat revelada per Déu brillava com or pur, però només els qui s’esforçaven en el treball podien discernir com de pura, radiant i bella era aquella llum, conseqüència de les grans proves que patien. Els àngels del cel envoltaven aquells fidels treballadors. LGC 44.3

Satanàs havia incitat als sacerdots i pre-lats del papa per tal que sepultessin la paraula de la veritat sota la brutícia de l’error, l’heretgia i la superstició, però aquesta con-servà la seva puresa a través de totes les èpo-ques de tenebres. No portava la marca de l’home sinó el segell de Déu. Incansables havien estat els esforços de l’home per eclipsar la senzillesa i claredat de les Escriptures i per fer-les contradir en el seu propi testimoni, però com aquella arca que flotà sobre les ones agitades, la Paraula de Déu travessa les tempestes que amenacen amb la seva destrucció. De manera semblant a les mines, que posseeixen filons rics en or i plata amagats sota la superfície de la terra, i qui vol trobar aquest preuat tresor ha de cavar forçosament per trobar-lo, les Escriptures contenen tresors de la veritat que només es revelen a qui els busca amb sinceritat, humi-litat i abnegació. Déu s’havia proposat que la Bíblia fos un llibre d’instrucció per a tota la humanitat, en la infantesa, en la joventut i en la vellesa i que fos estudiada en tots els temps. Donà la seva Paraula als homes com una revelació de sí mateix. Cada veritat que descobrim és una nova revelació del caràcter del seu Autor. L’estudi de les Escriptures és un mitjà instituït divinament per posar els homes en comunió més estreta amb el seu Creador i per donar-los a conèixer més clara-ment la seva voluntat. És el mitjà de coneixe-ment entre Déu i l’home. LGC 44.4

Mentre els valdesos consideraven el temor de Déu com el principi de la saviesa, no deixaven de banda la importància de tractar amb el món, conèixer els homes i portar una vida activa per desenvolupar la intel·ligència i per despertar les percepcions. De les seves es-coles a les muntanyes enviaven alguns joves a les institucions d’aprenentatge de les ciutats de França i Itàlia, on trobaven un camp més am-pli per estudiar, pensar i observar que el que trobaven en els seus Alps natius. Aquests joves estaven exposats a les temptacions, presenciaven els vicis i s’enfrontaven amb els astuts agents de Satanàs que els insinuaven les heretgies més subtils i els enganys més perillosos. Però des de la infantesa havien rebut una sòlida educació que els preparava convenientment per fer front a tot això. LGC 45.1

A les escoles on anaven no havien d’inti-mar amb ningú. La seva roba estava confeccionada de tal manera que podien amagar el més gran dels seus tresors: els preuats manuscrits de les Escriptures. Aquests, fruit de mesos i anys de treball, els portaven a sobre i, sempre que podien fer-ho sense despertar sospita, posaven amb diligència alguna part de la Bíblia a l’abast d’aquells que els seus cors semblaven disposats a rebre la veritat. La joventut valdesa era educada amb aquest propòsit des que naixia. Comprenia la seva obra i l’emprava amb fidelitat. En aquestes cases d’estudis es guanyaven conversos a la veritable fe, i amb freqüència els seus principis trobaven recolzament en tota l’escola. Malgrat tot, els líders papals no podien, ni sota la investigació més profunda, trobar la font del que ells anomenaven l’heretgia corrupta. LGC 45.2

L’esperit de Crist és un esperit missioner. El primer impuls del cor regenerat és el de portar el Salvador també a altres. Aquest era l’esperit dels cristians valdesos. Comprenien que Déu requeria d’ells no només la conser-vació de la veritat en la seva puresa en les seves pròpies esglésies, sinó que fessin honor a la solemne responsabilitat de fer que la llum il·luminés aquells que es trobaven en les tene-bres. Amb el gran poder de la Paraula de Déu procuraven destruir el jou que Roma havia imposat. Els ministres valdesos eren educats com a missioners, i a tots els qui pensaven dedicar-se al ministeri se’ls exigia primer que adquirissin experiència com a evangelistes. Tots havien de passar tres anys en alguna ter-ra fent de missioners abans d’encarregar-se d’alguna de les seves esglésies. Aquest servei, que des del principi requeria abnegació i sa-crifici, era una preparació adequada per a la vida que els pastors portaven en aquells temps de prova. Els joves que eren ordenats per al sagrat ministeri no tenien presents ni les riqueses ni la glòria terrenal, sinó una vida de treball i perill i potser el martiri. Els missioners sortien de dos en dos com Jesús ordenà als seus deixebles. Gairebé sempre s’ajuntaven un jove amb un home d’edat madura i d’experiència, que li feia de guia i de com-pany i que es feia responsable de la seva edu-cació, exigint del jove que se sotmetés a l’en-senyança. No sempre caminaven junts, però sovint es reunien per pregar i conferenciar, i així s’enfortien l’un a l’altre en la fe. LGC 45.3

Donar a conèixer el propòsit de la seva missió hagués servit per assegurar el seu fra-càs. Per tant, ocultaven amb prudència el seu veritable caràcter. Tots els ministres sabien al-gun ofici o professió i els missioners portaven a bon terme el seu treball amagant-se sota les aparences d’una vocació secular. Generalment escollien l’ofici de comerciants o venedors. «Comerciaven amb seda, joies i amb altres articles que en aquells temps eren difícils d’aconseguir, a no ser que s’anés a imperis allunyats, i se’ls donava la benvinguda com a comerciants allà on se’ls hauria menyspreat com a missioners.» ² Constantment elevaven el seu cor demanant a Déu saviesa per poder exhibir a la gent un tresor més preuat que l’or i que les joies que venien. Sempre portaven exemplars amagats de la Bíblia, o parts d’aquesta, i sempre que es presentava l’oportunitat inten-taven procurar-se l’atenció dels seus clients vers aquests manuscrits. Amb freqüència des-pertaven l’interès per a la lectura de la Paraula de Déu, i amb gran alegria deixaven parts d’aquesta als qui ho desitjaven. LGC 45.4

L’obra d’aquests missioners començà en els prats i valls de les faldes de les seves muntanyes, però s’expandí molt més enllà d’aquest límits. Descalços i amb roba tosca i esquinçada per les dificultats del camí, com la del seu Mestre, passaven per grans ciutats i s’endinsaven per terres llunyanes. Per tot arreu plantaven la seva preuada llavor. Alçaven esglésies allà on anaven i la sang dels màrtirs donava testimoni de la veritat. El dia final, Déu posarà de manifest una rica collita d’ànimes plantada per aquells homes tan fi-dels. D’amagat i en silenci, la Paraula de Déu s’obria camí per la cristiandat i trobava una bona acollida a les llars i en els cors dels homes. LGC 46.1

Per als valdesos les Escriptures no només contenien els anals del tracte que Déu tingué amb els homes en el passat i la revelació de les responsabilitats i deures del present, sinó una manifestació dels perills i glòries de l’ave-nir. Creien que la fi de les coses no era gaire lluny, i mentre estudiaven la Bíblia amb pre-gàries i llàgrimes, quedaven impressionats per les precioses ensenyances i l’obligació que tenien de donar a conèixer a d’altres les seves veritats. Veien clarament revelat en les pàgines sagrades el pla de la salvació i troba-ven consol, esperança i pau creient en Jesús. A mesura que la llum il·luminava el seu ente-niment i alegrava els seus cors desitjaven amb ànsia veure com els seus raigs queien damunt d’aquells que es trobaven en la foscor de l’error papal. LGC 46.2

Veien que molts, guiats pel papa i els sa-cerdots, s’esforçaven inútilment per obtenir el perdó mitjançant les mortificacions que imposaven als seus cossos pel pecat de les seves ànimes. Com que se’ls ensenyava a confiar en les bones obres per obtenir la sal-vació, es fixaven sempre en ells mateixos, pensant contínuament en la seva condició pecaminosa, veient-se exposats a la ira de Déu, afligint el seu cos i ànima sense trobar consol. Així és com les doctrines de Roma tenien subjectes les ànimes curoses. Milers abandonaven amics i parents i es passaven la vida en les cel·les d’un convent. Intentaven sense èxit trobar la pau per a les seves cons-ciències amb repetits dejunis i cruels tortures i nits en vigília, prosternats durant moltes hores sobre les lloses fredes i humides de les tristes habitacions que ocupaven, amb llargues peregrinacions, amb sacrificis humiliants i amb terribles tortures. Aclaparats pel sentit del pecat i perseguits pel temor de la ira venjadora de Déu, molts se sotmetien a penediments fins que la naturalesa exhausta acabava per sucumbir, i baixaven al sepulcre sense un raig de llum o d’esperança. LGC 46.3

Els valdesos desitjaven compartir el pa de vida amb aquestes ànimes afamades, mos-trar-los els missatges de pau continguts en les promeses de Déu i ensenyar-los Crist com l’única esperança de salvació. Creien falsa la doctrina que les bones obres poden expiar la transgressió de la llei de Déu. La confiança que es diposita en el mèrit humà fa perdre de vista l’amor infinit de Crist. Jesús morí en sa-crifici per l’home perquè la raça caiguda no té en si mateixa res que el pugui validar davant Déu. Els mèrits d’un Salvador crucificat i ressuscitat són els fonaments de la fe del cristià. L’ànima depèn de Crist d’una manera tan real i la seva unió amb ell ha de ser tan estreta com la d’un membre amb el cos i com la d’un pàmpol amb el cep. LGC 46.4

Les ensenyances dels papes i sacerdots havien induït els homes a considerar el caràc-ter de Déu, i fins i tot el de Crist, com un ca-ràcter auster, tètric i antipàtic. Es representava el Salvador tan desproveït de tota simpatia cap als homes caiguts, que era necessari invo-car la mediació dels sacerdots i dels sants. Aquells que tenien la intel·ligència il·luminada per la Paraula de Déu desitjaven mostrar a aquestes ànimes que Jesús és un Salvador compassiu i amorós, i amb els braços oberts ens convida a acostar-nos-hi amb el jou dels nostres pecats, les nostres preocupacions i les nostres fatigues. Desitjaven acabar amb els obstacles que Satanàs havia anat posant per impedir als homes que veiessin les promeses i anessin directament a Déu per confessar els seus pecats i obtenir el perdó i la pau. LGC 47.1

Els missioners valdesos s’esforçaven en desvetllar als esperits investigadors les veritats precioses de l’evangeli, i amb moltes pre-caucions els presentaven parts de les Escrip-tures escrites amb molta cura. La seva major alegria era infondre esperança a les ànimes sinceres i encongides pel pes del pecat, que no podien veure en Déu més que un jutge venjatiu que imposava la seva justícia. Amb veu tremolosa i ulls plorosos, moltes vegades de genolls, presentaven als seus germans les precioses promeses que revelaven l’única es-perança del pecador. D’aquesta manera la llum de la veritat penetrava en moltes ments enfosquides, dissipant els núvols de tristesa fins que un sol de justícia brillava en el cor, impartint salut amb els seus raigs. Sovint lle-gien alguna part de les Escriptures a petició del que escoltava, que volia estar segur del que havia sentit. Una de les parts que es feia repetir especialment era aquesta: «I la sang de Jesús, el seu Fill, ens purifica de tot pecat” (1 Jn 1.7). «I, així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna» (Jn 3.14, 15). LGC 47.2

Molts no es deixaven enganyar pels argu-ments de Roma. Comprenien la inutilitat de la mediació d’homes o àngels en favor del pecador. Quan l’aurora de la llum veritable il·luminava el seu enteniment exclamaven: «Crist és el meu sacerdot, la seva sang el meu sacrifici, el seu altar el meu confessionari”. Confiaven plenament en els mèrits de Jesús i repetien les paraules: «Sense la fe és impossi-ble de ser-li agradable, perquè el qui s’acosta a Déu ha de creure que existeix i que recom-pensa els qui el cerquen” (He 11.6). «Sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos» (Ac 4.12). LGC 47.3

La seguretat de l’amor del Salvador sem-blava difícil de concebre a les pobres ànimes agitades pels vents de la tempesta. Tan gran era el consol que els proporcionava, tan im-mensa la profusió de llum que queia sobre ells, que es creien en el mateix cel. Amb plena confiança posaven la seva fe en la de Crist, el seus peus es recolzaven en la Roca dels segles. Perdien la por a la mort. Ja podien ambicionar la presó i la foguera si així podien honrar el nom del seu Redemptor. LGC 47.4

La Paraula de Déu sortia a la llum en llocs secrets i es llegia a una única ànima i en ocasions a algun petit grup que desitjava amb ànsia la llum i la veritat. Amb freqüència es passava tota la nit d’aquesta manera. Tan gran era la sorpresa i admiració dels qui escoltaven, que el missatger de la misericòrdia sovint es veia obligat a suspendre la lectura fins que l’enteniment arribés a adonar-se del missatge de la salvació. Moltes vegades se sentien paraules com aquestes: «Acceptarà Déu de veritat la meva ofrena?», «Em somriurà?», «Em perdonarà?». I la resposta que es llegia era aquesta: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” (Mt 11.28). LGC 47.5

La fe s’aferrava a les promeses i se sentia aquesta resposta alegre: «Ja no haurem de fer més peregrinacions, ni viatges penosos als santuaris. Puc acudir a Jesús, així com sóc, pecador i impiu, segur que no rebutjarà l’oració de penediment. “Els pecats et seran perdonats”. Els meus, sí, els meus, encara es poden perdonar!” Una onada d’alegria omplia el cor, i el nom de Jesús era magnificat amb lloança i acció de gràcies. Aquestes ànimes felices tornaren a les seves llars per vessar la llum i explicaven tan bé com sabien el que havien experimentat i com havien trobat el vertader Camí. En les paraules de les Escriptures hi havia un poder estrany i solemne que parlava directament al cor d’aquells que anhelaven la veritat. Era la veu de Déu que portava la convicció a aquells que l’escoltaven. LGC 48.1

El missatge de la veritat prosseguia el seu camí, però la seva aparença humil, plena de sinceritat, formalitat i fervor profund es pres-tava a freqüents observacions. En moltes oca-sions els seu oients ni li preguntaven d’on venia ni on anava. Tan sorpresos es quedaven en veure’l per primera vegada i, més tard, per la seva gratitud i alegria, que no se’ls passava pel cap fer-li preguntes. Quan l’havien convidat a anar a les seves cases, aquest els contestava que primer havia de visitar les ovelles perdudes del ramat. Seria un àngel del cel?, es preguntaven. LGC 48.2

En molts casos no es tornava a veure el missatger de la veritat. Havia anat a altres regions, o la seva vida es perdia en algun ca-labós desconegut, o potser els seus ossos es blanquejaven en el lloc on havia mort donant el seu testimoni per a la veritat. Però les pa-raules que havia pronunciat no podien esvair-se. Feien la seva obra en el cor dels homes i només en el dia del judici es coneixeran plenament els seus preuats resultats. LGC 48.3

Els missioners valdesos envaïen el regne de Satanàs i els poders de les tenebres se sen-tiren obligats a realitzar una major vigilància. Cada esforç que es feia a favor de la veritat era observat pel príncep del mal, i aquest cal-mava els temors dels seus agents. Els cabdills papals veien perillar la seva causa per culpa dels treballs d’aquests humils homes. Si per-metien que la llum de la veritat brillés sense impediment, dissiparia les denses boires de l’error que envoltaven a la gent, guiaria als esperits dels homes cap a Déu i finalment destruiria la supremacia de Roma. LGC 48.4

La mateixa existència d’aquests creients que guardaven la fe de la primitiva església era un testimoni constant contra l’apostasia de Roma i per tant, despertava l’odi i la persecució més implacables. Que es neguessin a lliurar les Escriptures era, a més, una ofensa que Roma no podia tolerar. I determinà fer-los desaparèixer de la terra. Llavors començaren les més terribles creuades contra el poble de Déu en les seves llars a les muntanyes. S’envi-aren inquisidors a seguir les seves petjades, i l’escena de l’innocent Abel caient davant de l’assassí Caín es repetí amb freqüència. LGC 48.5

Els seus fèrtils camps foren arrasats una vegada i una altra, les seves habitacions i ca-pelles destruïdes, de manera que el que havien estat camps en floració i llars de cristians senzills i treballadors es convertiren en deserts. Com la fera que s’enfureix més i més en provar la sang, així la ràbia dels papistes aug-mentava amb més intensitat amb els pati-ments de les seves víctimes. A molts d’aquests testimonis de la fe pura se’ls perseguia per les muntanyes i se’ls caçava a les valls on s’ama-gaven en els boscos espessos i en els cims rocosos. LGC 48.6

Al caràcter moral d’aquesta gent proscrita no se li podia fer cap retret. Els seus mateixos enemics la consideraven gent pacífica, tranquil·la i pietosa. El seu gran crim consistia en no voler adorar Déu segons la voluntat del papa. I per aquest crim se’ls infligien totes les humiliacions, insults i tortures que els homes o els dimonis poden arribar a inventar. LGC 48.7

Quan Roma decidí exterminar la secta odiada, el papa envià una butlla que con-demnava als seus membres com heretges i els lliurava a la matança. No se’ls acusava d’ociosos, ni de deshonestos ni de desordenats, però es declarà que tenien una aparença de pietat i santedat que seduïa «les ovelles del vertader ramat.» Per tant el papa ordenà que si «la maligna i abominable secta dels malvats” rebutjava abjurar, «fos eliminada com una serp verinosa.» ³ Aquest altiu potentat no s’esperava que aquestes paraules el tornarien a trobar? No sabia que es troben arxivades als llibres del cel per confondre’l en el dia del judici? Jesús havia dit: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi no m’ho fèieu” (Mt 25.40). LGC 49.1

En aquella butlla es convocaven tots els membres de l’església a participar en una croada contra els heretges. Com un incentiu per persuadir-los a prendre part en aquella malvada empresa, «absolia de tota pena o penalitat eclesiàstica, tan general com con-creta, a tots els qui s’unissin a la croada, que-dant lliures de qualsevol jurament que ha-guessin fet. Declarava legítims els seus títols sobre qualsevol propietat que haguessin ad-quirit il·legalment i prometia la remissió de tots els seus pecats a aquells que matessin qualsevol heretge. Anul·lava qualsevol con-tracte fet amb els valdesos, ordenava als criats d’aquests que els abandonessin, prohibia a tots que els ajudessin, fos quin fos el mitjà, i els autoritzava per prendre possessió de les seves propietats.» ⁴ Aquest document mostra clarament que l’esperit satànic obrava darrera de l’escenari. Era el bram del drac i no la veu de Crist, el que se sentia. LGC 49.2

Els líders papals no volgueren conformar el seu caràcter amb el gran model de la llei de Déu, sinó que crearen un model del seu gust i determinaren obligar tothom a ajustar-s’hi perquè així ho havia ordenat Roma. Es perpetraren les més horribles tragèdies. Els sacerdots i els papes corruptes i blasfems feien l’obra que Satanàs els assenyalà. En els seus cors no hi havia lloc per a la misericòrdia. El mateix esperit que crucificat Crist i havia matat els apòstols, el mateix que havia impulsat el sanguinari Neró contra els fidels del seu temps, estava decidit a exterminar aquells que eren estimats de Déu. LGC 49.3

Les persecucions que per molts segles caigueren sobre aquesta gent temorosa de Déu foren suportades per ells amb una pru-dència i constància que honoraven el seu Redemptor. No obstant això, les croades que els perseguien i la inhumana matança que patiren, seguiren enviant els seus missioners a escampar la preciosa veritat. Eren caçats fins a la mort i malgrat això la seva sang regà la llavor sembrada; una llavor que no deixà de donar el seu fruit. D’aquesta manera els valdesos foren testimonis de Déu segles abans del naixement de Luter. Escampats per moltes terres, sembraven la llavor de la Reforma que brotà en temps de Wycliffe, es desenvolupà i arrelà en dies de Luter, per seguir creixent fins a la fi del temps mitjançant l’esforç de tots els qui estaven disposats a patir totes les coses «a causa de la Paraula de Déu i el testimoniatge de Jesús” (Ap 1.9, FBC). LGC 49.4