La Gran Controvèrsia

Introducció

ABANS que el pecat arribés al món Adam gaudia d’un tracte lliure amb el seu Creador; però des que l’home se separà de Déu a causa del pecat, aquest gran privilegi ha estat negat a la raça humana. No obstant això, el pla de redempció obrí el camí perquè els habitants de la terra poguessin tornar a comunicar-se amb el cel. Déu es comunicà amb els homes per mitjà del seu Esperit, i la llum divina resplendí arreu del món gràcies a les revelacions fetes a través dels servents escollits. «Alguns homes, enduts per l’Esperit Sant, han parlat de part de Déu” (2 Pe 1.21). LGC 9.1

Durant els vint-i-cinc primers segles de la història humana no hi hagué cap revelació escrita. Aquells a qui Déu ensenyava comunicaven els seus coneixements a d’altres, i aquests co-neixements van passar de pares a fills durant diverses generacions. Els primers texts escrits aparegueren en temps de Moisès. Les revelacions foren recollides en un llibre inspirat. Aquesta compilació continuà durant un llarg període de setze segles, des del temps de Moisès, l’historiador de la creació i també legislador, fins a Joan, l’arxiver de les veritats més sublims de l’evangeli. LGC 9.2

La Bíblia ens mostra Déu com el seu Autor, tot i ser escrita per mans humanes, i la diversitat d’estil dels seus diferents llibres mostra la individualitat de cada un del seus escriptors. Les veritats revelades són totes «inspirades per Déu” (2 Tm 3.16), encara que s’expressen amb paraules humanes. I és que el Ser únic i infinit, per mitjà de l’Esperit Sant, il·luminà les ments i els cors dels seus servents. Els donà somnis i visions, els mostrà símbols i figures, i aquells a qui la veritat fou revelada així recobriren el pensament diví amb paraules humanes. LGC 9.3

Els deu manaments foren anunciats per Déu i escrits amb la seva pròpia mà. No es tracta d’una redacció humana sinó divina. Però la Bíblia, amb les seves veritats d’origen diví ex-pressades en l’idioma dels homes, presentà un enllaç entre el que és diví i el que és humà. Aquesta unió existia en la naturalesa de Crist, que era el Fill de Déu i el Fill de l’home. Així doncs, de la Bíblia es pot dir el que digué Crist: «El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres” Jn 1.14). LGC 9.4

Els llibres de la Bíblia, escrits en diferents èpoques per homes que diferien àmpliament en quant a posició social i econòmica i en facultats mentals i espirituals, presenten un ampli contrast d’estils, com també una diversitat en la naturalesa dels temes que es tracten. Els seus diferents escriptors empren una varietat de formes d’expressió diferents; i així, la mateixa veritat de vegades es presenta de manera més patent en un escrit que en un altre. I com que diferents escriptors presenten un tema sota aspectes i punts de vista diferents, al lector superficial, descuidat i tendenciós li pot semblar que existeixen divergències o contradiccions allà on el lector atent i reverent, amb un punt de vista més clar i segur, discerneix sobre Tharmonia subjacent. LGC 9.5

Presentada per diversos individus, la veritat es manifesta en els seus aspectes diversos. A un escriptor l’impressiona més una part del tema; comprèn els punts que harmonitzen amb la seva experiència o amb les seves facultats de percepció i apreciació; un altre s’interessa per un altre aspecte; i cadascun d’ells, guiats tots per l’Esperit Sant, presenta aquelles apreciacions que han marcat amb més força la seva persona: un aspecte diferent de la veritat en cadascuna d’elles, però entre totes hi ha una perfecta harmonia. I totes aquestes veritats revelades s’uneixen formant un conjunt perfecte, adequat per satisfer les necessitats dels homes en totes les circumstàncies de la vida. LGC 10.1

Déu s’ha dignat a comunicar la seva veritat al món per mitjà dels homes, i ell mateix, per mitjà del seu Esperit Sant, habilità en els homes i els permeté que fessin aquesta obra. Els indicà sobre què havien de parlar o escriure. El tresor fou confiat a gerres de fang, però no per això deixa de ser del cel. Comunicà el testimoni per mitjà de l’expressió imperfecta del llenguatge humà, i malgrat això, no deixa de ser el testimoni de Déu; i el fill de Déu, obedient i creient, contempla en aquest testimoni la glòria del poder diví, ple de gràcia i de veritat. LGC 10.2

En la seva paraula, Déu allotjà el coneixement necessari per a la salvació dels homes. La Santa Escriptura s’ha d’acceptar com una revelació autoritzada i infal·lible de la seva voluntat, constitueix el model del caràcter, la revelació de doctrines i la prova de l’experiència. «Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i útil per ensenyar, refutar, corregir, educar en el bé, perquè el qui és home de Déu arribi a la maduresa i estigui sempre a punt per a tota obra bona» (2 Tm 3.16,17). LGC 10.3

El fet que Déu hagués revelat als homes la seva voluntat per mitjà de la seva Paraula, no va fer desaparèixer la necessitat que els homes tenen de la presència i el guiatge continuats de l’Esperit Sant. Ans al contrari; el Salvador prometé que l’Esperit facilitaria als seus fidels la in-tel·ligència de la Paraula que il·luminaria i aplicaria els seus ensenyaments. I com que fou l’Es-perit de Déu qui inspirà la Bíblia, és impossible que l’ensenyança de l’Esperit sigui contrària a la de la Paraula. LGC 10.4

L’Esperit no fou donat -ni pot ser mai atorgatper invalidar la Bíblia, puix que les Escrip-tures afirmen explícitament que la Paraula de Déu és el model pel que tota ensenyança i ex-periència religiosa han de ser provades. Diu l’apòstol Joan: «Estimats, no us refieu de qualsevol que sembli inspirat; més aviat, poseu-lo a prova per veure si és de Déu, perquè corren pel món molts falsos profetes» (1 Jn 4.1). I Isaïes declara: «Per la llei i el testimoniatge. Si un no ho diu així, no tindrà pas aurora» (Is 8.20, MM). LGC 10.5

Contra l’obra de l’Esperit Sant, a causa dels errors de certa gent que pretén estar il·luminada per ell i assegura que no té cap necessitat de ser guiada per la Paraula de Déu, s’han proferit molts blasmes. De fet, tots ells estan governats per impressions que consideren la veu de Déu en les seves ànimes. Però l’esperit que els controla no és l’Esperit de Déu. Aquesta sèrie d’impressions, que les Escriptures neguen, només els pot conduir cap a la confusió, a la decepció i a la ruïna. Només serveix per fomentar els designis del maligne. I com que el ministeri de l’Esperit Sant és de vital importància per l’església de Crist, un dels ardits de Satanàs consisteix en menysprear l’obra de l’Esperit per mitjà dels errors dels extremistes i fanàtics i fer que el poble de Déu negui aquesta font d’energia que el nostre Senyor ens ha subministrat. LGC 10.6

Segons la Paraula de Déu, l’Esperit Sant havia de continuar la seva obra durant tot el període de la dispensació cristiana. Durant les èpoques en què foren revelades les Escriptures, tant de l’Antic com del Nou Testament, l’Esperit Sant no deixà d’il·luminar els pensaments d’homes aïllats, a més de mostrar les revelacions que s’havien d’incorporar al Cànon Sagrat. La mateixa Bíblia explica com, per mitjà de l’Esperit Sant, els homes reberen advertències, censures, consells i instrucció que no tenien cap relació amb el que les Escriptures ensenyaven. També ens parla de profetes que van viure en diferents èpoques, les declaracions dels quals no foren recollides. Així mateix, després del tancament del cànon de les Escriptures, l’Esperit Sant havia de continuar la seva obra per il·luminar, advertir i consolar els fills de Déu. LGC 11.1

Jesús prometé als Seus deixebles: «El Consolador, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.” «Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. [...] i us anunciarà l’esdevenidor” (Jn 14.26; 16.13). Les Sagrades Escriptures mostren clarament que aquestes promeses, lluny de limitar-se només als dies apostòlics, es donen a l’església de Crist en totes les seves èpoques. El Salvador assegura als seus deixebles: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28.20). I L’apòstol Pau explica que els dons i les manifestacions de l’Esperit foren donats a l’església «i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud de Crist” (Ef 4.12,13). LGC 11.2

Pels creients d’Efes, l’apòstol pregà: «Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat [...] i, quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres els creients» (Ef 1.17-19). La benedicció que L’apòstol Pau demanà per a l’Església d’Efes era que el ministeri de l’Esperit diví il·luminés l’enteniment i revelés a la ment les coses profundes de la santa Paraula de Déu. LGC 11.3

Després de la meravellosa manifestació de l’Esperit Sant, en el dia de la Pentecosta, Sant Pere exhortà al poble al penediment i a batejar-se en el nom de Crist, per a la remissió dels seus pecats, i digué: «Així rebreu el do de l’Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i també per a tots els qui són lluny, tants com en cridarà el Senyor Déu nostre» (Ac 2.38,39). LGC 11.4

Mitjançant Joel el Senyor anuncià que una manifestació especial del seu Esperit es realit-zaria en el temps que precediria immediatament les escenes del gran dia de Déu (Jl 2.28). Aquesta profecia es complí parcialment amb la difusió de l’Esperit Sant en el dia de Pentecosta, però aconseguirà la seva realització màxima en la manifestació de la gràcia divina que acompanyarà l’obra final de l’evangeli. LGC 11.5

El gran conflicte entre el bé i el mal augmentarà en intensitat fins als darrers dies. La ira de Satanàs s’ha manifestat contra l’església de Crist en totes les èpoques, i Déu ha dipositat la seva gràcia i el seu Esperit sobre el seu poble per enfortir-lo de manera que pugui resistir el poder del maligne. Quan els apòstols de Crist es disposaven a portar el seu evangeli per tot el món i l’escrivien pel bé de les generacions futures, foren dotats especialment amb la llum de l’Esperit. Però a mesura que l’església s’acosta a la seva alliberació final, Satanàs obrarà amb més poder. Descendirà «ple de furia, sabent que el temps se li acaba!» (Ap 12.12). Treballarà «amb tota mena d’obres poderoses, de senyals i prodigis enganyosos» (2 Te 2.9). Durant sis mil anys, després d’ocupar el lloc més alt entre els àngels de Déu, aquella intel·ligència privilegiada no ha servit per res més que l’engany i la ruïna. I en el conflicte final, tots els recursos de l’habilitat i subtilesa satàniques i tota la crueltat esgrimida en aquelles lluites seculars s’utilitzaran contra el poble de Déu. En aquesta època de perill, els deixebles de Crist han d’anunciar al món de la segona vinguda del Senyor, i els homes han de preparar-se per comparèixer davant seu «immaculats i irreprensibles» (2 Pe 3.14). En aquest temps la difusió especial de la gràcia i el poder diví no és menys necessària per a l’església que en els dies dels apòstols. LGC 11.6

Mitjançant la il·luminació de l’Esperit Sant, les escenes de la lluita secular entre el bé i el mal foren revelades a qui escriu aquestes pàgines. De tant en tant se m’ha permès contemplar en èpoques diferents l’avenç de la gran lluita entre Crist, Príncep de la vida, Autor de la nostra salvació, i Satanàs, príncep del mal, l’autor del pecat, el primer transgressor de la santa llei de Déu. L’enemistat de Satanàs contra Crist també s’ha manifestat contra els seus seguidors. En el curs de la història es pot veure el mateix rebuig pels principis de la llei de Déu, la mateixa política de confusió, per la que l’error apareix com a veritat i per la qual les lleis de Déu són substituïdes per les lleis dels homes i els homes són induïts a adorar la criatura abans que el Creador. En totes les èpoques Satanàs s’ha esforçat per desfigurar el caràcter de Déu, per donar als homes un concepte fals del Creador i fer que el considerin amb por i odi i no amb amor; ha esmerçat energies en suprimir la llei de Déu i fer creure al poble que no està subjecte a les seves exigències; i ha instigat persecucions contra aquells que gosen resistir-se als seus enganys. Són presents en la història dels patriarques, dels profetes i apòstols, dels màrtirs i reformadors. LGC 12.1

En el gran conflicte final, Satanàs utilitzarà la mateixa política, manifestarà el mateix es-perit i treballarà per atènyer el mateix objectiu; com sempre ha fet. El que ha estat, tornarà a ser, però amb la diferència que la lluita que s’acosta anirà marcada amb una intensitat terrible que el món mai no ha contemplat abans. Les seduccions de Satanàs seran més subtils, els seus atacs més decidits. Si li fos possible, enganyaria fins i tot als mateixos escollits (Mc 13.22). LGC 12.2

L’Esperit de Déu, en mostrar-me les grans veritats de la seva Paraula i les escenes del passat i del futur, em confià la tasca de mostrar als altres allò que em va revelar i presentar descriure la història del conflicte en èpoques passades i, en especial, presentar-la de manera que il·lumini la lluita que s’acosta amb tanta rapidesa. Amb aquest propòsit, he intentat escollir i reunir fets de la història de l’església de manera que es mostrés el desenvolupament de les grans veritats que s’han anat donant en diferents èpoques al món, i que han provocat la ira de Satanàs i l’enemistat de l’església amiga del món, i que s’han mantingut pel testimoni d’aquells que «no estimaren les seves vides, esposant-les fins a la mort.” LGC 12.3

En aquests antecedents podem observar un avançament del conflicte que ens espera. Ob-servant-los tenint en compte la llum de la Paraula de Déu, i la il·luminació del seu Esperit, podem veure les estratagemes del maligne i els perills que hauran d’evitar aquells que vulguin presentar-se “immaculats” davant el Senyor a la seva vinguda. Els grans esdeveniments que han marcat el progrés de la Reforma en èpoques passades són fets històrics, molt coneguts i acceptats universalment que ningu poc negar. Aquesta història l’he presentat breument, d’acord amb el propòsit del llibre, i amb la concisió que necessàriament s’ha d’observar, condensant els fets de forma compatible amb una clara comprensió de les ensenyances conse-güents. En alguns casos, allà on un historiador ha agrupat els esdeveniments i presentat en po-ques línies un clar conjunt del tema o reunit els detalls de forma convenient, he reproduït les seves paraules, no amb el propòsit de considerar aquests escriptors com a autoritats, sinó més aviat perquè les seves paraules resumien de forma correcta el tema. En explicar l’experiència i punts de vista d’aquells que porten a terme l’obra de la Reforma en els nostres temps, he fet un ús similar de les seves obres publicades. LGC 12.4

L’objectiu d’aquest llibre no és presentar noves veritats referents a èpoques passades, sinó ressaltar fets i principis que tenen una importància rellevant en els esdeveniments futurs. No obstant això, quan aquests fets i principis es consideren com a part del conflicte entre les forces de la llum i de les tenebres, tots aquests relats del passat prenen un nou significat; i per mitjà d’ells es projecta una llum sobre el futur, il·luminant el camí d’aquells que, com els reformadors d’èpoques antigues, seran cridats, encara que hagin de sacrificar béns terrenals, per testificar «sobre la Paraula de Déu i del testimoni de Jesucrist.” LGC 13.1

L’objectiu d’aquest llibre és revelar les escenes del gran conflicte entre la veritat i l’error, descobrir els enganys de Satanàs, i els mitjans pels quals se’l pot resistir amb èxit; presentar una solució satisfactòria al gran problema del mal, dipositant llum sobre l’origen i la fi del pecat de forma que la justícia i benevolència de Déu en els tractes amb les seves criatures es manifestin clarament, i fer patent el caràcter sagrat i immutable de la seva llei. Que a través de la seva influència molts es deslliurin del poder de les tenebres i siguin «aptes per participar de la sort del sants en llum» per a la glòria d’Aquell que ens estimà i es donà ell mateix per nosaltres: aquesta és la pregària sincera de l’autora. LGC 13.2

Ellen G. White