La Gran Controvèrsia

Capítol 28 - El Judici investigador

*****

«VAIG VEURE», diu el profeta Daniel, «com col·locaven uns trons, on es va asseure un Ancià carregat d’anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres” (Dn 7.9,10). LGC 288.1

Així veié el profeta el dia gran i solemne en què els caràcters i vides dels homes hauran de ser revisats davant del Jutge de tota la terra i tots els homes seran recompensats «conforme a les seves obres.» L’Ancià de dies és Déu, el Pare. El salmista diu: «Abans que naixessin les muntanyes, abans que infantessis la terra i el món, des de sempre i per sempre tu ets Déu” (Sl 90.2). És ell, l’Autor de tot ésser i de tota llei, qui ha de presidir el judici. I «milers de milers i miríades de miríades» d’àngels sants, com ministres i testimonis es-tan presents en aquest gran tribunal. LGC 288.2

«Vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home, arribà fins a l’Ancià carregat d’anys, el van presentar da-vant d’ell i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es des-farà» (Dn 7.13,14). La vinguda de Crist que aquí es descriu no és la segona vinguda a la terra. Ell ve cap al Ancià de dies en el cel per rebre el domini i la glòria, i un regne, que li serà donat a la conclusió de la seva obra com a mitjancer. És en aquesta vinguda, i no en el seu segon adveniment a la terra, la que la profecia pronosticà que havia de realitzar-se al final dels 2.300 dies el 1844. Acompanyat per àngels celestials, el nostre Gran Sacerdot entra al lloc santíssim i allà, en la presència de Déu, comença les últimes accions del seu ministeri en benefici de l’home: complir l’obra del judici i fer expiació per tots aquells que han mostrat tenir dret als seus beneficis. LGC 288.3

En el ritual típic, només aquells que s’ha-vien presentat davant de Déu penedint-se i confessant els seus pecats, les iniquitats dels quals eren portades al santuari per mitjà de la sang de l’holocaust, participaven del servei diari de les expiacions. Així en el gran dia de l’expiació final i del judici, els únics casos que es consideren són els dels qui hagin professat ser fills de Déu. El judici dels malvats és una obra separada i diferent i es verificarà en una data posterior. «Ja arriba el temps del judici i comença pels qui són de la família de Déu; ara bé, si comença per nosaltres, iquina serà la fi dels qui refusen de creure en l’evangeli LGC 288.4

de Déu?» (1 Pe 4.17). Els llibres del cel, en els quals hi ha consignats els noms i els actes dels homes, determinaran les decisions del judici. El profeta Daniel diu: «El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres”. El revelador, en descriure la mateixa escena, afegeix: «Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres” (Ap 20.12). LGC 289.1

El llibre de la vida conté els noms de tots els qui alguna vegada han entrat en el servei de Déu. Jesús digué als seus deixebles: «Alegreu-vos perquè els vostres noms estan inscrits en el cel” (Lc 10.20). Pau parla dels seus fidels companys de treball, «els noms de tots ells estan escrits en el llibre de la vida» (Fl 4.3). Daniel, predient un «temps de tribulació com no n’hi ha hagut cap”, declara que el poble de Déu serà alliberat, és a dir, «tots els qui es trobin inscrits en el llibre.” I el revelador diu que només entraran a la ciutat de Déu aquells que estan «inscrits en el llibre de la vida de l’Anyell» (Dn 12.1; Ap 21.27). LGC 289.2

Davant de Déu hi ha escrit «un llibre de memòria,» en el qual queden consignades les bones obres «perquè davant el Senyor hi ha-gués constància dels qui creuen en ell i reve-rencien el seu nom” (Ml 3.16). Les seves pa-raules de fe, els seus actes d’amor, estan enregistrats al cel. A això es refereix Nehemies quan diu: «Déu meu, recorda’t de mi, [... ] no t’oblidis de la fidelitat amb què he treballat pel temple del meu Déu i pel seu culte” (Ne 13.14). En el llibre de la memòria de Déu hi ha immortalitzades totes les llavors de justícia. Totes les temptacions resistides, tots els pecats vençuts, totes les paraules de tendra compassió, estan fidelment consignats, i apuntats també tots els actes de sacrifici, tot el penediment i totes les penes patides per causa de Crist. El salmista diu: «Tu portes el compte de la meva vida errant, reculls les meves llàgrimes. ÍNo ho vas escrivint en el teu llibre?” (Sl 56.9). LGC 289.3

A més, hi ha un registre on figuren els pecats dels homes. «Déu jutjarà totes les acci-ons, per amagades que siguin, tant les bones com les dolentes.” «De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici.” Diu el Salvador: «Per allò que hauràs dit et salvaràs i per allò que hauràs dit et condemnaràs” (Coh 12.14; Mt 12.36,37). Els propòsits i motius secrets apareixen en el registre infal·lible; perquè Déu «farà la llum sobre allò que s’amaga en les tenebres i posa-rà en evidència les intencions del cor” (1 Co 4.5) . «Que sàpiguen que ho tinc tot escrit! [...] les seves culpes i les culpes dels seus pares. Ho dic jo, el Senyor» (Is 65.6,7). LGC 289.4

L’obra de qualsevol home passa sota la mirada de Déu, i queda enregistrada i impu-tada com a senyal de fidelitat o d’infidelitat. Al costat de cada nom, els llibres del cel recu-llen amb exactitud espaordidora qualsevol mala paraula, qualsevol acte egoista, qualse-vol deure descuidat i cada pecat secret, amb cada astuta estratagema. Les admonicions o reconversions divines menyspreades, els mo-ments perduts, les oportunitats descuidades, la influència exercida per bé o per mal, amb els seus amplis resultats, tot ho enregistra l’àngel anotador. LGC 289.5

La llei de Déu és la regla per mitjà de la qual els caràcters i les vides dels homes seran provats en el judici. L’home savi diu: «Re-verencia Déu i guarda els seus manaments: això vol dir ser home. Déu jutjarà totes les accions” (Coh 12.13,14). L’apòstol Jaume amonesta els seus germans dient-los: «Heu de parlar i obrar pensant que sereu judicats per una llei de llibertat” (Jm 2.12). LGC 289.6

Els qui en el judici «seran trobats dignes», formaran part de la resurrecció dels justos. Jesús digué: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en la resurrecció; [... ] ja no poden morir, perquè tenen part de la resur recció: són com els àngels i són fills de Déu” (Lc 20.35,36). I novament declara que «els qui hauran fet el bé» vindran per «ressuscitar a la vida» (Jn 5.29). Els justos que ja han mort no seran ressuscitats fins després del judici en el qual hauran estat jutjats dignes de «ressuscitar a la vida.” Així doncs, no estaran presents en persona al tribunal quan els seus registres siguin examinats i les seves causes decidides. LGC 289.7

Jesús apareixerà com el seu advocat per intercedir en favor seu davant Déu. «Si algú peca, tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just» (1 Jn 2.1). «Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d’home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant Déu intercedint per nosaltres.» «Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu per sempre inter-cedint a favor d’ells» (He 9.24; 7.25). LGC 290.1

A mesura que els registres es van obrint en el judici, les vides de tots els qui hagin cregut en Jesús passen davant de Déu perquè les examini. Començant amb els primers que vis-queren a la terra, el nostre Advocat presenta els casos de cada generació successiva i acaba amb els que encara viuen. Cada nom és es-mentat i cada cas s’investiga amb detall. Hi haurà homes que seran acceptats i altres que seran rebutjats. Si algú en els registres hi té escrits pecats dels quals no se n’ha penedit i que no han estat perdonats, el seu nom serà esborrat del llibre de la vida i la menció de les seves bones obres serà esborrada dels registres de Déu. El Senyor declarà a Moisès: «El qui ha pecat contra mi és el qui jo esborraré del meu llibre!” (Ex 32.33). I el profeta Ezequiel diu: «En canvi, si el just deixava d’obrar el bé i cometia les culpes i les accions abominables que comet el malvat, [... ] no li tindré en compte el bé que havia fet” (Ez 18.24). LGC 290.2

A tots els qui s’hagin penedit sincerament del seu pecat, i hagin acceptat amb fe la sang de Crist com al seu sacrifici expiatori, se’ls ha inscrit el perdó davant dels seus noms en els llibres del cel; arribaren a ser partícips de la justícia de Crist i el seu caràcter està en har-monia amb la llei de Déu i per això els seus pecats seran esborrats i ells seran jutjats dig-nes de la vida eterna. El Senyor declara per mitjà del profeta Isaïes: «Doncs bé, sóc jo, sóc jo, qui t’esborra les faltes. Ho vull així: no em recordaré dels teus pecats» (Is 43.25). Jesús digué: «Els qui surtin vencedors aniran, doncs, amb vestits blancs. No esborraré els seus noms del llibre de la vida, sinó que els reconeixeré davant el meu Pare i els seus àngels.” «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel” (Ap 3.5; Mt 10.32,33). LGC 290.3

L’interès més profund per les decisions dels tribunals terrenals que es manifesta entre els homes representa de manera molt pàllida l’interès que hi haurà en els atris celestials quan els noms inscrits en el llibre de la vida desfilin davant del Jutge de tota la terra. L’Intercessor diví defensa que a tots els qui han vençut per la fe en la seva sang els siguin perdonades les transgressions, a fi que siguin restablerts a l’Edèn i coronats amb «la sobira-nia d’abans” (Mi 4.8). Amb els seus esforços per enganyar i temptar la nostra raça, Satanàs havia pensat frustrar el pla diví en la creació de l’home, però Crist ara demana que aquest pla sigui dut a terme com si l’home no hagués caigut mai. Demana per al seu poble, no només el perdó i la justificació, plens i complets, sinó també la participació en la seva glòria i un setial en el seu tron. LGC 290.4

Mentre Jesús intercedeix pels súbdits de la seva gràcia, Satanàs els acusa de transgressors davant de Déu. El gran seductor procurà portar-los a l’escepticisme, fer-los perdre la confiança en Déu, separar-los del seu amor i transgredir la seva llei. Ara mostra la història de les seves vides, els defectes de caràcter, la manca de semblança amb Crist que deshonrà el seu Redemptor, tots els pecats que els induí a cometre, i per causa seva els pretén com els seus súbdits. LGC 290.5

Jesús no disculpà els seus pecats, però mostra el seu penediment i la seva fe i, recla-mant el perdó per a ells, alça les mans ferides davant del Pare i els sants àngels i diu que els coneix pels seus noms i els ha gravat al pal-mell de les seves mans. «La víctima que ofe-reixo és un cor penedit; un esperit que es penedeix, tu, Déu meu, no el menysprees» (Sl 51.19) . I a l’acusador del seu poble li diu: «Acusador, el Senyor et fa callar; et fa callar Ell, que estima Jerusalem. iNo veus que aquest és un tió arrencat del foc?» (Za 3.2). Crist revestirà els seus fidels amb la seva jus-tícia, per presentar-nos al seu Pare com una «Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res de semblant» (Ef 5.27). Els seus noms estan inscrits en el llibre de la vida, i damunt d’ells hi ha escrit el següent: «Aquests m’acompanyaran vestits de blanc, perquè en són dignes» (Ap 3.4). LGC 291.1

Així es realitzarà el compliment total de la promesa del nou pacte: «Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat.» «Aquells dies, per aquell temps, buscaran les culpes d’Israel i no hi seran, els pecats de Judà, i no els trobaran» (Jr 31.34; 50.20). «Aquell dia, la fertilitat que el Senyor donarà al país coronarà de glòria i d’esplendor els supervivents d’Israel; el fruit de la terra els omplirà d’honor i de prestigi. Quan el Senyor haurà rentat les dames de Sió de la seva im-mundícia i quan haurà netejat la sang vessa-da enmig de Jerusalem amb una ventada ar-dent de justícia, aleshores, als qui restaran a Jerusalem, als qui sobreviuran a Sió, els diran “Poble sant”: són els qui el Senyor té inscrits per donar-los la vida a Jerusalem” (Is 4.2,3,4). LGC 291.2

L’obra del judici investigador i l’acte d’es-borrar els pecats s’han de realitzar abans del segon adveniment del Senyor. Atès que els morts han de ser jutjats segons les coses es-crites en els llibres, és impossible que els pecats dels homes siguin esborrats abans de la fi del judici en què s’ha d’examinar les seves vides. Però l’apòstol afirma de forma concloent que els pecats dels creients seran esborrats. «Així el Senyor farà venir un temps de consolació i us enviarà Jesús, el Messies” (Ac 3.19,20) . Quan el judici investigador s’hagi acabat, Crist vindrà amb la seva recompensa per retribuir els homes segons les seves obres. LGC 291.3

Al servei ritual típic, el gran sacerdot, després de fer la propiciació per Israel, sortia i beneïa la congregació. Així també Crist, una vegada acabada la seva obra de mitjancer, apareixerà «per salvar els qui viuen esperant-lo” (He 9.28), per beneir amb la vida eterna el poble que l’espera. Així com el sacerdot, quan el santuari era purificat dels pecats, els confessava sobre el cap del boc emissari, així també Crist col·locarà tots aquests pecats sobre Satanàs, autor i instigador del pecat. El boc emissari, que carregava amb els pecats d’Israel, fou enviat «a una terra desolada» (Lv 16.22); així també Satanàs, carregat amb la responsabilitat de tots el pecats que ha fet cometre al poble de Déu, serà confinat durant mil anys a la terra aleshores desolada i deshabitada, i patirà finalment tota la condemna del pecat en el foc que destruirà tots els malvats. Així el gran pla de redempció aconseguirà el seu compliment en l’extirpació final del pecat i l’alliberació de tots els qui estigueren disposats a renunciar al mal. LGC 291.4

En el temps assenyalat pel judici, a l’aca-bament dels 2.300 dies l’any 1844, començà l’obra d’investigació i l’acte d’esborrar els pe-cats. Tots els qui hagin professat el nom de Crist han de passar per aquest rigorós examen. Tant els vius com els morts han de ser «jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres” LGC 291.5

Els pecats que no hagin inspirat penedi-ment i no hagin estat abandonats no seran perdonats ni esborrats del registre, sinó que romandran com a testimoni contra el pecador en el dia de Déu. El pecador pot haver comès les seves males accions tant a la llum del dia com en la foscor de la nit, però seran conegudes i manifestes per Aquell amb qui hem de passar comptes. Sempre hi ha hagut àngels de Déu que són testimonis de cada pecat, i el registren en els llibres infal·libles. El pecat es pot amagar, negar, encobrir a un pare, a una mare, a una muller o als fills i als amics; ningú, excepte el mateix culpable tin-drà la més mínima sospita del mal. Però això no queda amagat per als éssers celestials. L’obscuritat de la nit més tenebrosa i el misteri de totes les arts enganyoses no són suficients per velar un sol pensament al coneixement de l’Etern. Déu porta un registre exacte de tots els actes injustos o il·lícits. No es deixa enganyar per una aparença de pietat. No s’equivoca en la seva apreciació del caràcter. Els homes poden ser enganyats per aquells que són corruptes en el cor, però Déu veu a través de totes les disfresses i llegeix la vida interior. LGC 292.1

Quin pensament tan solemne! Dia rera dia, fins a l’eternitat, els llibres celestials recu-llen la càrrega dels registres. Una paraula dita, un acte comès, mai més no poden ser oblidats. El àngels han pres nota de les bones i les males accions. El més poderós con-quistador del món no té potestat per revocar el registre d’un sol dia. Els nostres actes, les nostres paraules, fins i tot les nostres raons més secretes, tenen pes en la decisió del nostre destí per bé o per mal. Encara que les podem oblidar, no per això deixaran de testimoniar a favor o en contra nostre. LGC 292.2

Així com els trets del rostre queden re-produïts amb minuciosa exactitud sobre la polida placa de l’artista, així també el caràcter es troba delineat fidelment en els llibres del cel. No obstant això, quina poca preocupació se sent per aquest registre que ha de ser examinat pels éssers celestials! Si es pogués retirar el vel que separa el món visible de l’invisible i els fills dels homes poguessin veure com un àngel anota totes les paraules i tots els actes que hauran d’afrontar el dia del judici, quantes paraules de les dites es deixarien de pronunciar i quants actes no es farien! LGC 292.3

En el judici s’examinarà l’ús que s’hagi fet dels talents. ¿Com hem emprat el capital que el cel ens ha concedit? A la seva vinguda, el Senyor rebrà amb interès el que és seu? ¿Hem millorat les facultats confiades a les nostres mans, els nostres cors i les nostres ments per a glòria de Déu i profit del món? ¿Com hem emprat el nostre temps, la nostra ploma, la nostra veu, els nostres diners i la nostra influència? ¿Què hem fet per Crist, en la persona dels pobres, dels afligits, dels orfes o de les viudes? Déu ens feu dipositaris de la seva santa paraula; ¿què hem fet amb la llum LGC 292.4

i la veritat que ens donà per fer dels homes savis per a la salvació? Una simple professió de fe en Crist no té cap valor, només es té per genuí l’amor que es mostra amb les obres. L’amor és l’única cosa que davant els ulls del cel dóna valor a qualsevol acte. Tot el que es fa per amor, per insignificant que sembli a l’opinió dels homes, és acceptat i recompensat per Déu. LGC 292.5

L’egoisme amagat en els homes apareix en els llibres del cel. Allà hi ha registrats els deures que no compliren amb els seus prò-xims, el de l’oblit de les exigències del Senyor. Allà es veurà quantes vegades Satanàs rebé temps, pensaments i energies que pertanyien a Crist. L’informe que els àngels presenten al cel és lamentable. Éssers intel·ligents que professen ser deixebles de Crist estan absorbits per l’adquisició de béns mundans o pel gaudi dels plaers terrenals. Els diners, el temps i les energies són sacrificats a l’ostentació i a l’egoisme; però els moments dedicats a l’oració, a l’estudi de les Santes Escriptures, a la humiliació de l’ànima i a la confessió dels pecats són pocs. LGC 292.6

Satanàs inventa innumerables mitjans per distreure les nostres ments de l’obra en què precisament hauríem d’estar més ocupats. L’arxiseductor avorreix les grans veritats que fan ressaltar la importància del sacrifici expiatori i del mitjancer totpoderós. Sap que el seu èxit depèn de apartar les ments de Jesús i de la seva obra. LGC 293.1

Els qui desitgen participar dels beneficis de la mediació del Salvador no han de permetre que res els impedeixi complir el seu deure de perfeccionar-se en la santificació del temor de Déu. En lloc de dedicar hores precioses als plaers, a l’ostentació o a la recerca de guanys, les consagraran a l’estudi seriós i amb oració de la paraula de veritat. El poble de Déu hauria de comprendre clarament el tema del santuari i del judici investigador. Tots necessiten conèixer per si mateixos el ministeri i l’obra del seu Gran Sacerdot. D’altra manera, els seria impossible exercitar la fe, tan essencial en els nostres temps, o ocupar el càrrec que Déu els ha confiat. Cadascú té una ànima per salvar o per perdre. Tots tenen una causa pendent davant del tribunal de Déu. Tothom haurà de trobar-se cara a cara amb el gran Jutge. És molt important, doncs, que tothom contempli sovint la solemne escena quan vingui el judici i els llibres s’obrin, quan, amb Daniel, tothom haurà d’estar dempeus a la fi dels dies. LGC 293.2

Tots els qui han rebut la llum sobre aquests temes han de donar testimoni de les grans veritats que Déu els ha confiat. El san-tuari del cel és el centre de l’obra de Crist en favor dels homes. Concerneix tota ànima que viu a la terra. Ens revela el pla de redempció, ens condueix fins al final del temps i anuncia el triomf final de la lluita entre la justícia i el pecat. És molt important que tots investiguem a fons aquests temes i estiguem sempre preparats per donar resposta a aquells que demanin la raó de l’esperança que abriguem. LGC 293.3

La intercessió de Crist per l’home al san-tuari celestial és tan essencial pel pla de la salvació com ho fou la seva mort a la creu. La seva mort començà l’obra per la conclusió de la qual ascendí al cel després de la seva resur-recció. Hem d’entrar per fe dins el vel, on «com a precursor nostre, ha entrat Jesús” (He 6.20) . Allà s’hi reflecteix la llum de la creu del Calvari; i allà podem obtenir una comprensió més clara dels misteris de la redempció. La salvació de l’home es compleix a un preu infinit per al cel; el sacrifici fet és tan gran com les més àmplies exigències de la llei de Déu transgredida. Jesús obrí el camí que porta al tron del Pare, i per la seva mediació poden ser presentats davant de Déu els desigs sincers de tots els qui s’uneixen a ell amb fe. LGC 293.4

«Qui amaga les seves faltes no prospera-rà; obtindrà misericòrdia qui les reconeix i esmena» (Pr 28.13). Si els qui amaguen i dis-culpen les seves faltes poguessin veure com Satanàs se n’alegra i els usa per desafiar Crist i els seus sants àngels, no perdrien ni un mo-ment per confessar i renunciar als seus pecats. Satanàs se serveix dels defectes de caràcter per intentar dominar tota la ment i sap molt bé que si es conserven ho aconseguirà. Per això constantment intenta enganyar els deixebles de Crist amb el seu fatal sofisma que els és impossible vèncer. Però Jesús advoca en favor seu amb les seves mans ferides, el seu cos trencat, i declara a tots els qui vulguin seguir-lo: «En tens prou amb la meva gràcia» (2 Co 12.9). «Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera» (Mt 11.29,30). Així doncs, que ningú consideri els seus defectes com incurables. Déu donarà fe i gràcia per vèncer-los. LGC 293.5

Ara vivim en el gran dia de l’expiació. Quan al servei ritual típic el gran sacerdot feia la propiciació per Israel, tots havien d’afligir les seves ànimes penedint-se dels seus pecats i humiliant-se davant del Senyor, si no volien veure’s separats del poble. De la mateixa manera, tots els qui desitgen que es conservin els seus noms al llibre de la vida ara, en els pocs dies que els queden de temps de gràcia, han d’afligir les seves ànimes davant de Déu amb penediment i dolor pels seus pecats. Cal investigar profundament i sincerament el cor. Cal oblidar l’esperit lleuger i frívol al qual es lliuren tants cristians de professió. Tots aquells que vulguin subjugar les males inclinacions que tracten de dominar-los han d’afrontar una lluita sincera. L’obra de preparació és una obra individual. No podem salvar-nos en grup. La puresa i la devoció d’un no suplirà la falta d’aquestes qualitats en l’altre. Si bé totes les nacions en el judici han de passar davant de Déu, malgrat això, ell examinarà el cas de cada individu d’una manera tan rígida i minuciosa com si no hi hagués ningú més a la terra. Cada persona ha de ser provada i trobada sense taca, ni arruga, ni cosa semblant. LGC 294.1

Les escenes relacionades amb l’obra final de l’expiació són solemnes. Els interessos in-volucrats són incalculables. El judici ara té lloc al santuari celestial. Aquesta obra s’ha anat realitzant des de fa molts anys. Aviat (ningú sap quan) els tocarà ser jutjats als vius. Les nostres vides es revisaran en l’augusta presència de Déu. En aquest temps, més que en cap altre, convé que tota ànima pari aten-ció a l’amonestació del Senyor: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment» (Mc 13.33). «Si no vetlles, vindré com un lladre, i no sabràs pas a quina hora et cauré al damunt» (Ap 3.3). LGC 294.2

Quan conclogui l’obra del judici investi-gador també quedarà decidida la sort de tots per a la vida o per a la mort. El temps de gràcia acabarà poc abans que el Senyor apa-regui en els núvols. A l’Apocalipsi, quan con-templa aquest temps, Crist declara: «Que el malvat continuï fent el mal, i que l’impur con-tinuï en la impuresa, però que l’home bo no deixi de fer el bé i que l’home sant continuï santificant-se. Vinc de seguida, i m’acompa-nya la meva recompensa, per pagar a cadas-cú segons les seves obres” (Ap 22.11,12). LGC 294.3

El just i el malvat continuaran vivint a la terra en el seu estat mortal, els homes seguiran plantant i edificant, menjant i bevent, in-conscients tots ells que la decisió final i irre-vocable ha estat pronunciada al santuari celestial. Abans del Diluvi, després que Noè hagué entrat a l’arca, Déu el tancà a dins, dei-xant fora els malvats; però durant set dies el poble, sense saber que el seu destí ja estava decidit continuà indiferent la seva recerca de plaers i es burlà de les advertències del judici que els amenaçava. «Així», diu el Salvador, «serà igualment la vinguda del Fill de l’home» (Mt 24.39). Silenciosa, com un lladre a mitjanit, arribarà l’hora decisiva que fixa el destí de cadascú, l’últim oferiment de gràcia que rebran els culpables. LGC 294.4

«Vetlleu [... ] no fos cas que arribés sobta-dament i us trobés dormint” (Mc 13.35,36). L’estat d’aquells que, cansats de vetllar, es passen als atractius del món és perillós. El moment en què el Jutge de tota la terra pro-nunciarà la sentència pot arribar mentre l’ho-me de negocis està absort en l’afany de lucre, l’amic dels plaers busca la indulgència i la fanàtica de la moda s’empolaina: «T’han pesat a les balances i t’han trobat mancat de pes” (Dn 5.27; B2000). LGC 294.5