La Gran Controvèrsia
Capítol 25 - La llei immutable de Déu
*****
LESHORES es va obrir el temple de Déu que hi ha en el cel, i dins el temple va aparèixer l’arca de l’aliança de Déu” (Ap 11.19). L’arca de l’aliança de Déu es troba en el lloc santíssim, el segon departament del santuari. En el servei del tabernacle terrenal, que servia «d’exemple i ombra de les coses celestials,” aquest departament només s’obria en el gran dia de les expiacions per a la purificació del santuari. Per consegüent, l’anunci que el temple de Déu fou obert en el cel i que l’arca de la seva l’aliança fou vista ens mostra que el lloc santíssim del santuari celestial fou obert el 1844, quan Crist hi entrà per completar l’obra de l’expiació. Aquells que per fe seguiren el seu Gran Sacerdot mentre ell inicià el servei en el lloc santíssim contemplaren l’arca de la seva aliança. Com que havien estudiat el tema del santuari, arri-baren a entendre el canvi que s’havia donar en el ministeri del Salvador, i veieren que aleshores estava oficiant com a mitjancer da-vant de l’arca de Déu oferint la seva sang en favor dels pecadors. LGC 262.1
L’arca del tabernacle terrenal contenia les dues taules de pedra, en les quals estaven inscrits els preceptes de la llei de Déu. L’arca era un simple recipient que contenia les taules de la llei, i la presència d’aquests preceptes divins li donava el seu valor i caràcter sant. Quan es va obrir el temple de Déu que hi ha en el cel, l’arca de la seva aliança fou vista. Al lloc santíssim, en el santuari celestial, és on es troba inviolablement tancada la llei divina, la llei promulgada pel mateix Déu en-tre els trons del Sinaí i escrita amb el seu propi dit en les taules de pedra. LGC 262.2
La llei de Déu en el santuari celestial és el gran original, del qual n’eren una còpia exacta els preceptes gravats en la taules de pedra i consignats per Moisès en el Pentateuc. Els qui arribaren a comprendre aquest punt tan important foren induïts a veure el caràcter sant i immutable de la llei divina. Veieren com mai havien vist la força de les paraules del Salvador: «Mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei» (Mt 5.18). Com que la llei de Déu és una revelació de la seva voluntat, una transcripció del seu caràcter, ha de romandre per sempre com a «testimoni fidel en el cel.» Ni un sol manament ha estat anul·lat, ni un sol punt ni accent ha estat canviat. Diu el salmista: «Les teves promeses, Senyor, són eternes, persistiran en el cel.» «Les seves decisions són fermes, assegurades per sempre més” (Sl 119.89; 111.7,8). LGC 262.3
Al bell mig del Decàleg hi ha el quart manament tal com fou proclamat originària-ment: «Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teva ciutat. Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha consagrat” (Ex 20.8-11). LGC 263.1
L’Esperit de Déu obrà en els cors d’aquells cristians que estudiaven la seva pa-raula i quedaren convençuts que, sense saber-ho, havien transgredit aquest precepte en menysprear el dia de repòs del Creador. Co-mençaren a examinar les raons per les quals es guardava el primer dia de la setmana en lloc del dia que Déu havia santificat. No po-gueren trobar en les Santes Escriptures cap prova de l’abolició del quart manament ni del canvi del dia de repòs; la benedicció que des d’un principi santificava el setè dia no havia estat mai revocada. Havien intentat honesta-ment conèixer i fer la voluntat de Déu; en reconèixer-se aleshores com a transgressors de la seva llei, el dolor els oprimí el cor, i manifestaren la seva lleialtat a Déu santifi-cant el seu dissabte. LGC 263.2
Els esforços per somoure la seva fe foren molts i honestos. Tots entenien que si el san-tuari terrenal era la figura o model del celes-tial, la llei dipositada a l’arca en la terra era una transcripció exacta de la llei de l’arca celestial; i acceptar la veritat relativa al santu-ari celestial implicava el reconeixement de les exigències de la llei de Déu i l’obligació de guardar el dissabte del quart manament. Aquest era el secret de l’oposició violenta i decidida que se li feu a l’exposició harmonio-sa de les Escriptures que revelava el ministeri de Crist en el santuari celestial. Els homes intentaven tancar la porta que Déu havia obert i, alhora, obrir la que ell havia tancat. Però «el qui obre, i ningú no pot tancar, el qui tanca, i ningú no pot obrir,» havia declarat: «Mira, he portat davant teu la porta oberta que ningú no pot tancar» (Ap 3.7,8). Crist havia obert la porta, el ministeri, del lloc san-tíssim, la llum brillava des de la porta oberta del santuari celestial, i es veié que el quart manament formava part de la llei que allà es guardava; el que Déu havia establert, cap home podia enderrocar-ho. LGC 263.3
Aquells que havien acceptat la llum refe-rent a la mediació de Crist i a la perpetuïtat de la llei de Déu trobaren que aquestes eren les veritats presentades en el capítol 14 de l’Apocalipsi. Els missatges d’aquest capítol constitueixen una triple advertència que ha de servir per preparar els habitants de la terra per a la segona vinguda del Senyor. La proclamació «Ha arribat l’hora del judici» assenyala l’obra final de l’actuació de Crist per salvar els homes. Proclama una veritat que ha de continuar proclamant-se fins que la intercessió del Salvador s’acabi i ell torni a la terra per endur-se el seu poble amb ell. La tasca de judici que començà el 1844 ha de prosseguir fins que es decideixin totes les causes dels homes, tant dels vius com dels morts; per això ha d’estendre’s fins a la fi del temps de gràcia concedit a la humanitat. I per tal que els homes estiguin degudament pre-parats per superar el judici, el missatge els mana: «Reverencieu Déu i doneu-li glòria,” «i adoreu aquell que feu el cel i la terra, i el mar i les fonts d’aigua!» El resultat de l’acceptació d’aquests missatges està indicat en les parau-les: «En això es troba la paciència dels sants, els que guarden els manaments de Déu, i la fe de Jesús». Per preparar-se per al judici, cal que l’home guardi la llei de Déu. Aquesta llei serà l’estendard del caràcter en el judici. L’apòstol Pau declara: «Els qui van pecar coneixent la Llei, seran judicats segons aquesta Llei. [...] Tot això es manifestarà el dia que, d’acord amb l’evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les acci-ons amagades dels homes” (Rm 2.12-16). La fe és essencial per guardar la llei de Déu, per-què «sense la fe és impossible de ser-li agra-dable.” «I tot això que es fa sense convicció és pecat” (Rm 14.23). LGC 263.4
El primer àngel exhorta els homes perquè «temin el Senyor i li donin honra” i a adorar-lo com el Creador del cel i de la terra. Per fer això, han d’obeir la seva llei. Diu l’home savi: «Reverencia Déu i guarda els seus manaments: això vol dir ser home» (Coh 12.13) . Sense obediència als seus manaments cap adoració pot agradar a Déu. «Ja que esti-mar Déu vol dir guardar els seus manaments,» «qui fa el sord a la Llei, fins la seva pregària és detestable» (1 Jn 5.3; Pr 28.9). LGC 264.1
El deure d’adorar Déu es basa en el fet que ell és el Creador i que tots els altres éssers li deuen l’existència. I cada vegada que la Bíblia presenta el dret de Déu a la nostra reverència i adoració amb preferència als déus dels pagans, menciona les proves del seu poder creador. «Perquè els déus dels pobles no són res, però el Senyor ha fet el cel” (Sl 96.5). «Diu el Déu sant: “A qui em compararíeu que fos com jo? Alceu els ulls al cel i mireu qui ha creat l’estol dels astres”.” «Això diu el Senyor, creador del cel, ell que és Déu, que ha fet la terra i l’ha formada: [...] “Jo sóc el Senyor, i no n’hi ha altre”» (Is 40.25,26 45.18) . Diu el salmista: «Reconeixeu que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus.” «Entreu, prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat” (Sl 100.3; 95.6). I els sants que adoren Déu en el cel donen la raó del seu homenatge: «Ets digne, Senyor Déu nostre, de rebre la glòria, l’honor i el poder, perquè has creat tot l’univers” (Ap 4.11). LGC 264.2
Al capítol 14 de l’Apocalipsi s’exhorta els homes perquè adorin el Creador, i la profecia exposa a la vista una classe de persones que, com el resultat del triple missatge d’advertèn-cia, guarden els manaments de Déu. Un d’aquests manaments senyala directament Déu com a Creador. El quart precepte declara: «El setè dia és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. [... ] Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha con-sagrat» (Ex 20.10,11). Respecte al dissabte, el Senyor també diu que és «un signe, [...] i se sàpiga que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu” (Ez 20.20). I la raó que dóna és: «En sis dies jo, el Senyor, vaig fer el cel i la terra, i el setè dia vaig reposar i vaig recobrar l’alè” (Ex 31.17). LGC 264.3
La importància del dissabte, com a insti-tució commemorativa de la creació, consisteix en què sempre recorda la vertadera raó per la qual s’ha d’adorar Déu [perquè ell és el Creador, i nosaltres som les seves criatures]. Per consegüent, el dissabte forma part del mateix fonament del culte diví, perquè ense-nya aquesta gran veritat de la manera més contundent, con no ho fa cap altra institució. El veritable motiu del culte diví, no tan sols del que es tributa en el setè dia, sinó de tota adoració, resideix en la distinció existent entre el Creador i les seves criatures. Aquest fet capital no perdrà mai la seva importància ni ha de caure mai en l’oblit. 1 LGC 264.4
Perquè aquesta veritat no s’esborrés mai de la ment dels homes Déu instituí el dissabte a l’Edèn; i mentre el fet que ell és el nostre Creador continuï sent una raó perquè l’ado-rem, el dissabte seguirà essent-ne el senyal commemoratiu. Si el dissabte s’hagués obser-vat universalment, els pensaments i inclinaci-ons dels homes s’haurien dirigit cap al Creador com objectiu de reverència i adoració i mai no hi hauria hagut cap idòlatra, cap ateu, o cap incrèdul. L’observació del dissabte és senyal de lleialtat al Déu veritable «que feu el cel i la terra, i el mar i les fonts d’aigües.” Resulta, doncs, que el missatge que ordena els homes a adorar Déu i guardar els seus manaments, els ha d’invitar especialment a observar el quart manament. LGC 264.5
En contrast amb aquells que guarden els manaments de Déu i tenen la fe de Jesús, el tercer àngel senyala una altra classe d’éssers humans contra els errors dels quals va dirigit aquest solemne i terribles avís: «Els qui adorin la bèstia i la seva estàtua, i portin al front o a la mà el seu encuny, hauran de beure el vi del càstig de Déu” (Ap 14.9,10). Per entendre aquest missatge és imprescindible una correcta interpretació dels símbols. Què re-presenten la bèstia, la imatge i l’encuny? LGC 265.1
La línia profètica en què es troben aquests símbols comença al capítol 12 de l’Apocalipsi, amb el drac que intentà destruir Crist quan nasqué. A l’esmentat capítol veiem que el drac és Satanàs (Ap 12.9): fou ell qui induí Herodes a procurar la mort del Sal-vador. Però l’agent principal de Satanàs en lluitar contra Crist i el seu poble durant els primers segles de la era cristiana fou l’Imperi Romà, en el qual la religió principal era la pagana. Per tant, si bé al principi el drac re-presenta Satanàs, en un segon sentit és un símbol de la Roma pagana. LGC 265.2
En el capítol 13 (versos 1-10) es descriu una altra bèstia, «tenia boca de pantera.» El drac li va donar «la seva força, el seu tron i un gran poder.» Aquest símbol, com molts protestants han cregut, representa el papat, el qual heretà el poder i l’autoritat de l’antic Im-peri Romà. Es diu que a la bèstia amb sem-blança a una pantera «li van donar una boca que proferia insolències i blasfèmies. [...] Dels llavis de la bèstia brollaven blasfèmies contra Déu: contra el seu nom i contra el tabernacle del cel i els qui hi habiten. També li van per-metre de combatre contra el poble sant i vèncer-lo, i va rebre poder sobre tota tribu, poble, llengua i nació.» Aquesta profecia, que és gairebé idèntica a la descripció la banya petita de Daniel 7, assenyala el papat inqüestio-nablement. LGC 265.3
«Li fou donada autoritat per a fer les se-ves obres quaranta-dos mesos.» I diu el pro-feta: «Vaig veure un dels seus caps com si hagués estat ferit de mort». I a més: «El qui ha d’anar a la captivitat, hi anirà. El qui ha de morir a espasa, hi morirà”. «Els quaranta-dos mesos són el mateix que un temps, i dos temps, i la meitat d’un temps,» tres anys i mig o 1.260, dies de Daniel 7; el temps durant el qual el poder papal havia d’oprimir el poble de Déu. Aquest període, atès que fou indicat en capítols anteriors, començà amb la supre-macia del papat, a l’any 538 d. C., i s’acabà el 1798. Aleshores, el papa fou empresonat per l’exèrcit francès, el poder papal rebé un cop mortal i es complí la predicció: «El qui ha d’anar a la captivitat, hi anirà” (Ap 13.10). LGC 265.4
En aquest moment es presenta un altre símbol. Diu el profeta: «Després vaig veure pujar de la terra una altra bèstia, que tenia dues banyes com un anyell» (Ap 13.11). Tant l’aspecte d’aquesta bèstia com la manera en què puja indiquen que la nació que representa difereix de les representades en els símbols anteriors. Els gran regnes que han governat el món li foren presentats al profeta Daniel en forma de feres, que sorgien mentre «els quatre vents del cel avalotaven el gran mar” (Dn 7.2). A l’Apocalipsi 17, un àngel explicà que les aigües representen «pobles, multituds, nacions i llengües» (Ap 17.15). Els vents simbolitzen lluites. Els quatre vents que com-batien en el gran mar representen els terribles drames de conquesta i revolució pels quals els regnes aconseguiren el poder. LGC 265.5
Però la bèstia amb corns semblants als de l’anyell «pujava de la terra.» En comptes d’enderrocar altres potències per establir-se, la nació així representada ha de pujar en un territori desocupat i créixer de manera gradual i pacífica. No podia, doncs, pujar entre les nacions molt habitades i combatives del vell món, aquell mar turbulent de «pobles, multituds, nacions i llengües.” S’ha de buscar al continent occidental. LGC 265.6
¿Quina era el 1798 la nació del nou món, el poder de la qual es trobés en procés de desenvolupament, de manera que s’anunciés com una nació forta i gran, capaç de cridar l’atenció del món? L’aplicació del símbol no admet cap dubte. Una nació, i només una, respon a les dades i trets característics d’aquesta profecia; no hi ha cap dubte de què es tracta dels Estats Units de Nord Amèrica. Una vegada darrera l’altra el pensament i els termes de l’autor sant han estat emprats in-conscientment pels oradors i historiadors per descriure el naixement i creixement d’aquesta nació. El profeta veié que la bèstia «pujava de la terra” i, segons els traductors, la paraula pujava significa literalment “creixia o brotava com una planta”. I com hem vist, la nació ha de néixer en un territori fins aleshores deso-cupat. Un escriptor notable, en descriure el desenvolupament dels Estats Units, parla del «misteri del seu desenvolupament del no res” i diu: «Com una llavor silenciosa vam créixer fins arribar a ser un imperi.» 2 Un diari europeu parlà el 1850 dels Estats Units com un imperi meravellós, que sorgia i que «en el silenci de la terra creixia constantment en poder i glòria.» 3 Edward Everett, en un discurs sobre els peregrins fundadors d’aquesta nació, digué: «¿Buscaven un indret retirat que per la seva foscor resultava inofensiu i segur en el seu aïllament, on la petita església de Leyden pogués tenir llibertat de consciència? Heus ací les immenses regions sobre les quals, en pacífica conquesta, [... ] han plantat els estendards de la creu!» 4 LGC 266.1
«I tenia dues banyes com un anyell.” Les banyes semblants a les d’un anyell represen-ten joventut, innocència i humilitat, trets del caràcter dels Estats Units quan el profeta veié que la nació “pujava” el 1798. Entre els pri-mers expatriats cristians que fugiren a Amè-rica a la recerca d’asil contra l’opressió reial i la intolerància sacerdotal, n’hi hagué molts que decidiren establir un govern sobre l’ampli fonament de la llibertat civil i religiosa. Les seves conviccions trobaren cabuda en la declaració d’independència, que posa en relleu la gran veritat de què «tots els homes són creats iguals,” i posseeixen el dret inalienable a la «vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.» La Constitució [dels Estats Units] garanteix al poble el dret de governar-se a si mateix, i estableix que els representants esco-llits pel vot popular promulguin les lleis i les facin complir. A més, fou atorgada la llibertat religiosa, i a cada qual se li permeté d’adorar Déu segons els dictats de la seva consciència. El republicanisme i el protestantisme vingue-ren a ser els principis fonamentals de la nació. Aquests principis són el secret del seu poder i de la seva prosperitat. Els oprimits i menyspreats de tota la cristiandat han vingut a aquest país amb afany i esperança. Milions han buscat les seves platges, i els Estats Units han arribat a ocupar un lloc entre les nacions més poderoses de la terra. LGC 266.2
Però la bèstia que tenia dues banyes com un anyell «parlava com un drac. Aquesta bès-tia exerceix tot el poder de la primera en pre-sència d’ella i procura que el món i els qui l’habiten adorin la bèstia que havia estat curada; [... ] enganya els habitants de la terra amb aquests prodigis que li ha estat permès de fer davant la bèstia, i els convenç que dediquin una estàtua a la bèstia que tenia la ferida mor-tal, però que ha sobreviscut” (Ap 13.11-14). LGC 266.3
Les banyes semblants a les de l’anyell i la veu del drac del símbol indiquen una estranya contradicció entre el que professa ser i el que practica la nació així representada. El “parlar” de la nació són els actes de les seves autoritats legislatives i judicials. Per aquests actes la nació desmentirà els principis lliberals i pacífics que expressà com a fonament de la seva política. La predicció que parlarà «com a drac» i exercirà «tot el poder la primera bèstia» anuncia clarament el desenvolupament de l’esperit d’intolerància i persecució que tan provaren les nacions representades pel drac i la bèstia semblant a la pantera. I la declaració que la bèstia que tenia dues banyes «fa que la terra i els que habiten en ella, adorin a la bèstia que havia estat curada de la seva ferida mortal,” indica que l’autoritat d’aquesta nació serà emprada per imposar alguna observança en homenatge del papat. LGC 267.1
Una actitud com aquesta seria directa-ment contrària als principis d’aquest govern, al geni de les seves institucions lliures, als clars i solemnes reconeixements continguts a la declaració d’independència, i contrària, fi-nalment, a la constitució. Els fundadors de la nació procuraren amb encert que l’església no pogués fer ús del poder civil i evitar així els ja coneguts i desastrosos resultats: la intolerància i la persecució. La constitució garanteix que «el Congrés no legislarà respecte a l’establiment d’una religió ni prohibirà el seu lliure exercici» i que «cap manifestació religi-osa serà mai requerida com a condició d’ap-titud per a cap funció o càrrec públic en els Estats Units.» La imposició per part de l’auto-ritat civil de l’observança de qualsevol deure religiós només es pot produir per una violació flagrant d’aquestes garanties de la llibertat de la nació. Però la inconseqüència d’aquest procediment no és més gran que allò representat pel símbol. Es la bèstia amb banyes semblants a les d’un anyell, que professa ser pura, dòcil, inofensiva, i que parla com un drac. LGC 267.2
«Dient als que habiten la terra, que facin una imatge de la bèstia.” Aquí tenim repre-sentada una forma de govern en la qual el poder legislatiu es recolza en la gent, una evi-dència encara més sorprenent que els Estats Units és la nació que assenyala la profecia. LGC 267.3
Però què és la «imatge de la bèstia”? I com es formarà? La imatge la fa la bèstia de dues banyes i és una imatge de la primera bèstia. Per tant, per saber a què s’assembla i com serà formada, hem d’estudiar els trets característics de la mateixa bèstia: el papat. LGC 267.4
Quan l’església primitiva es va corrompre en apartar-se de la senzillesa de l’Evangeli i en acceptar costums i ritus pagans, perdé l’esperit i el poder de Déu; i per dominar les consciències buscà el recolzament del poder civil. El resultat fou el papat, és a dir, una església que dominava el poder de l’estat i que se’n servia per fomentar els seus propis objectius i, en especial, per extirpar “l’heret-gia”. Perquè els Estats Units formin una imat-ge de la bèstia, el poder religiós ha de dominar de tal manera el govern civil que l’autoritat de l’estat sigui emprada per l’església per complir els seus objectius. LGC 267.5
Allà on l’església ha obtingut poder secu-lar, l’ha emprat per castigar els dissidents de la seva doctrina. Les esglésies protestants que seguiren les petjades de Roma en aliar-se amb els poders mundans manifestaren el mateix desig: restringir la llibertat de consciència. Un exemple d’això ens el dóna la llarga persecució dels dissidents de l’església d’Anglaterra. Durant els segles XVI i XVII milers de ministres no conformistes foren obligats a abandonar les seves esglésies, i a molts pas-tors i feligresos se’ls imposaren multes, em-presonaments, tortures i el martiri. LGC 267.6
L’apostasia induí l’església primitiva a buscar l’ajuda del govern civil, i això preparà el camí per al desenvolupament del papat,simbolitzat per la bèstia. Pau Digué: «Ha de venir l’apostasia i ha d’aparèixer l’Home mal-vat” (2 Te 2.3). De manera que l’apostasia a l’església prepararà el camí per a la imatge de la bèstia. LGC 268.1
La Bíblia declara que abans de la vinguda del Senyor hi haurà un estat de decadència religiosa anàloga a la dels primers segles. «Ja saps que en els darrers dies vindran temps difícils. Hi haurà homes egoistes, amics del diner, vanitosos, orgullosos, difamadors, rebels als pares, desagraïts, profanadors, sense cor, venjatius, calumniadors, intemperants, cruels, enemics del bé, traïdors, impulsius, encegats, amics del plaer més que de Déu. Aquests homes mantindran les aparences de la pietat, però rebutjaran la força que posseeix» (2 Tm 3.1-5). «L’Esperit diu clarament que, en els darrers temps, alguns s’apartaran de la fe i faran cas d’esperits seductors i doctrines diabòliques” (1 Tm 4.1). Satanàs actuarà amb «tota mena d’obres poderoses, de senyals i prodigis enganyosos, i de tota mena de seduccions malignes.” I tots aquells que «no han acollit l’amor a la veritat que els hauria salvat,” seran abandonats per acceptar «un poder que els extraviarà i els farà creure la mentida” (2 Te 2.9-11). Quan s’hagi arribat a aquest estat d’impietat es veuran els mateixos resultats que en els primers segles. LGC 268.2
Molts consideren que la gran diversitat de creences de les esglésies protestants és una prova concloent de que mai es procurarà assegurar una uniformitat forçada. Però des de fa anys es va apreciant entre les esglésies protestants un poderós i creixent sentiment en favor d’una unió basada en punts comuns de la doctrina. Per assegurar aquesta unió s’ha d’evitar qualsevol discussió sobre temes en els quals no tots estan d’acord, per importants que siguin des del punt de vista bíblic. LGC 268.3
Charles Beecher, en un sermó a l’any 1846, declarà que el ministeri de «les deno-minacions evangèliques protestants no està format únicament sota la terrible pressió del simple temor humà, sinó que viu, es mou i respira en una atmosfera radicalment cor-rompuda i cada instant apel·la a l’element més baix de la seva naturalesa per amagar la veritat i agenollar-se davant el poder de l’apostasia. No passà així amb l’església romana? No estem revivint la seva vida? I què veiem davant nostre? Un altre concili general! Un concili mundial, una aliança evangèlica i un credo universal.» 5 Quan tot això s’hagi aconseguit, amb els esforços per assegurar una uniformitat completa, només quedarà un pas per apel·lar a la força. LGC 268.4
Quan les principals esglésies dels Estats Units, després d’unir-se en punts comuns de la doctrina, influeixin sobre l’estat perquè imposi els seus decrets i les seves institucions, aleshores l’Amèrica protestant haurà format una imatge de la jerarquia romana i la inflicció de penes civils contra els dissidents serà inevitable. LGC 268.5
La bèstia de dues banyes, «a tots, petits i grans, rics i pobres, esclaus i lliures, els fa [or-dena] portar a la mà dreta o al front un en-cuny, perquè ningú no pugui comprar ni ven-dre si no porta l’encuny, és a dir, el nom de la bèstia o la xifra del seu nom” (Ap 13.16,17). L’advertència del tercer àngel és: «Si algun home adora la bèstia i la seva imatge, i porta un encuny al front, o en la seva mà, aquest mateix home beurà del vi de l’odi de Déu». «La bèstia» esmentada en aquest missatge, l’adoració de la qual està imposada per la bèstia de dues banyes, és la primera bèstia, o sigui la bèstia semblant a una pantera de l’Apocalipsi 13, el papat. La «imatge de la bèstia» representa la forma de protestantisme apòstata que es desenvoluparà quan les es-glésies protestants busquin l’ajuda del poder civil per a la imposició dels seus dogmes. En-cara queda per definir el que és «l’encuny de la bèstia.» LGC 268.6
Després d’amonestar contra l’adoració de la bèstia i la seva imatge, la profecia diu: «Aquí està la paciència dels sants; aquí estan els que guarden els manaments de Déu, i la fe de Jesús.» Atès que els que guarden els manaments de Déu estan en contrast amb els que adoren la bèstia i la seva imatge i en reben l’encuny, es dedueix que l’observança de la llei de Déu, per una part, i la seva violació, per l’altra, estableixen la distinció entre els que adoren Déu i els que adoren la bèstia. LGC 269.1
El tret característic de la bèstia, i per tant de la seva imatge, és la violació dels mana-ments de Déu. Daniel diu sobre el corn petit, el papat: «Intentarà canviar els temps i la llei» (Dn 7.25; FBC). I Pau anomena el mateix po-der «l’Home malvat,” que havia d’elevar-se sobre Déu. Una profecia és complement de l’altra. El papat només podia elevar-se sobre Déu adulterant la llei de Déu; i tothom que guardés a propòsit la llei així adulterada do-naria honor suprem al poder que introduí el canvi. Aquest acte d’obediència a les lleis papals seria senyal de reverència al papa en lloc de reverència a Déu. LGC 269.2
El papat intentà alterar la llei de Déu. El segon manament, que prohibeix el culte a les imatges, ha estat esborrat de la llei, i el quart manament ha estat adulterat de manera que autoritza l’observança del primer dia en lloc del setè com a dia de repòs. Però els papistes diuen per justificar la supressió del segon ma-nament, que aquest és inútil ja que està inclòs en el primer, i que ells donen la llei de la mateixa manera que Déu havia proposat que fos entesa. Aquest no pot ser el canvi pronos-ticat pel profeta. Es tracta d’un canvi intenci-onal i deliberat. «Intentarà canviar els temps i la llei.” El canvi introduït en el quart mana-ment compleix exactament la profecia. L’úni-ca autoritat que s’invoca per aquest canvi no és altra que l’església. Aquí el poder papal s’estableix obertament sobre Déu. LGC 269.3
Mentre els que adoren Déu es distingiran especialment pel seu respecte al quart mana-ment, ja que és el signe del seu poder creador i el testimoni del seu dret de reclamar la re-verència i l’homenatge dels homes, els adora-dors de la bèstia es distingiran pels seus es-forços per enderrocar el monument que recorda el Creador i per exaltar allò instituït per Roma. Les primeres pretensions arrogants del papat foren fetes en favor del diumenge; i la primera vegada que va recórrer al poder de l’estat fou per imposar l’observança del diumenge com a “dia del Senyor”. LGC 269.4
Però la Bíblia senyala el setè dia, i no el pri-mer, com dia del Senyor. Crist digué: «El Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte». El quart manament declara: «El dia setè es el dissabte del Senyor». I per mitjà del profeta Isaïes el Senyor l’anomena: «El meu dia sant» (Mc 2.28; Is 58.13; MM). LGC 269.5
L’afirmació, tantes vegades repetida, que Crist canvià el dia de repòs, està refutada per les seves pròpies paraules. En el sermó de la muntanya digué: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a durlos a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel” (Mt 5.17-19). LGC 269.6
Es un fet àmpliament admès pels protes-tants que les Santes Escriptures no autoritzen en cap lloc el canvi del dia del repòs. Això es confirma a les publicacions de la American Tract Society i la American Sunday School Union. Una d’aquestes obres reconeix que «el Nou Testament no diu absolutament res en quant a un manament explícit en favor del dia de repòs, o a regles definides relatives a la seva observança.» 6 LGC 269.7
Una altra diu: «Fins a l’època de la mort de Crist, cap canvi s’haurà fet en quant al dia”; i «pel que es desprèn del relat bíblic, els apòstols no donaren [... ] cap ordre explícita que indiqués l’abandonament del setè dia, el dissabte, com a dia de repòs, ni que s’observés el primer dia de la setmana». 7 LGC 270.1
Els catòlics romans reconeixen que el canvi del dia de repòs fou realitzat per la seva església, i declaren que pel fet d’observar el diumenge els protestants reconeixen la seva autoritat. En la darrera versió del Catecisme de l’Església Catòlica, en el número 2180, es fa la següent afirmació: «El manament de l’Església determina i precisa la llei del Senyor: “El diumenge i les altres festes de precepte els fidels tenen l’obligació de participar en la missa”». I en el número 2181 es declara: «L’eucaristia del diumenge fonamenta i confirma tota la pràctica cristiana. Per això tots els fidels estan obligats a participar en l’eucaristia els dies de precepte”. LGC 270.2
Com a signe de l’autoritat de l’església catòlica, els escriptors catòlics citen «l’acte mateix de canviar el dissabte pel diumenge, canvi que els protestants permeten; [... ] perquè en guardar estrictament el diumenge, ells reconeixen el poder de l’església per ordenar festes i per imposar-les sota pena d’incórrer en pecat.» 8 ÍQuè és aleshores el canvi del dissabte, si no el signe, o l’encuny, de l’autoritat de l’església romana, «l’encuny de la bèstia”? LGC 270.3
L’església romana no ha renunciat a les seves pretensions de supremacia; i quan el món i les esglésies protestants accepten un dia de descans creat per ella, alhora que rebutgen el dia de repòs de la Bíblia, també accepten aquestes pretensions. Poden apellar a l’autoritat de la tradició i dels pares de l’església per recolzar el canvi; però, en ferho, passen per alt el principi mateix que els separa de Roma; és a dir, que «la Bíblia, i només la Bíblia és la religió dels protestants.» Els papistes poden veure que els protestants s’estan enganyant a si mateixos en tancar vo-luntàriament els ulls davant dels fets del cas. A mesura que guanya terreny el moviment a favor de l’observança obligatòria del diumen-ge, ells s’alegren en la seguretat que ha de concloure per posar a tot el món protestant sota l’estendard de Roma. LGC 270.4
Els romanistes declaren que «l’observança del diumenge pels protestants és un home-natge que paguen, malgrat ells, a l’autoritat de l’església [catòlica].» 9 La imposició de l’observança del diumenge per part de les esglésies protestants és una imposició de l’adoració del papat, o sigui, la bèstia. Aquells que, comprenent les exigències del quart mana-ment, prefereixen observar el fals dia de repòs enlloc del veritable, també reten homenatge a aquell poder, l’únic que ordenà la seva observança. Però pel mateix fet d’imposar un deure religiós amb ajuda del poder secular, les mateixes esglésies formarien una imatge a la bèstia; d’aquí que la imposició de l’observança del diumenge als Estats Units equivaldria a imposar l’adoració de la bèstia i la seva imatge. LGC 270.5
Però els cristians del passat observaren el diumenge creient guardar el dia de descans bíblic; i ara hi ha veritables cristians en totes les esglésies, sense exceptuar la catòlica ro-mana, que creuen honradament que el diu-menge és el dia de repòs divinament instituït. Déu accepta la sinceritat del seu propòsit i la seva integritat. Però quan l’observança del diumenge sigui imposada per la llei i s’ensenyi l’obligació del veritable dia de repòs al món, aleshores qui transgredeixi el manament de Déu per obeir un precepte que no té major autoritat que la de Roma, honrarà el papat per damunt de Déu. Retrà homenatge a Roma i al poder que imposa la institució establerta per Roma. Adorarà la bèstia i la seva imatge. Quan aleshores els homes rebutgin la institució que Déu declarà que és el signe de la seva autoritat, i en lloc d’això honorin el que Roma escollí com a signe de la seva supremacia, ells acceptaran de fet el signe de la reverència a Roma, «l’encuny de la Bèstia.” I només quan s’hagi exposat el tema clarament als homes, i ells hagin estat cridats a escollir entre els manaments de Déu i els manaments dels homes, serà quan els qui segueixin en la transgressió rebran «l’encuny de la bèstia.» LGC 270.6
En el missatge del tercer àngel hi ha l’amenaça més terrible mai adreçada als mor-tals. Serà un pecat terrible atraurà l’ira de Déu sense el bàlsam de la misericòrdia. Els homes no han d’abandonar-se en la ignorància referent a aquesta important qüestió; l’amonestació contra aquest pecat ha de do-nar-se al món abans que els judicis de Déu caiguin sobre ell, perquè tots sàpiguen per què han de consumar-se, i perquè tinguin l’oportunitat de lliurar-se’n. La profecia decla-ra que el primer àngel farà la seva proclama-ció «a cada nació, tribu, llengua i poble.» L’avís del tercer àngel, que forma part d’aquest triple missatge, tindrà el mateix abast. La profecia diu d’ell que serà procla-mat en veu alta per un àngel que vola enmig del cel, i cridarà l’atenció del món. LGC 271.1
Després de la lluita, tota la cristiandat quedarà dividida en dues categories: aquella dels que guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús i la dels que adoren la bèstia i la seva imatge i en porten l’encuny. Encara que l’església i l’estat uniran el seu poder per obli-gar «tots, petits i grans, rics i pobres, esclaus i lliures” (Ap 13:16) a portar «l’encuny de la bèstia,” el poble de Déu no el tindrà. El pro-feta de Patmos veié que «tots els que havien sortit vencedors de la bèstia, de la seva imatge i de la xifra del seu nom, estaven drets vora aquell mar, amb cítares de Déu,» i cantaven els càntics de Moisès i de l’Anyell (Ap 15.2,3; MM). LGC 271.2