La Gran Controvèrsia

Capítol 17 - Els heralds del matí

*****

UNA DE LES veritats més solemnes i glorioses que revela la Bíblia és la segona vinguda de Crist per completar la gran obra de la redempció. Als peregrins de Déu, que durant tant de temps hagueren de romandre «en la regió i l’ombra de la mort», se’ls dóna una preuada esperança inspiradora d’alegria amb la promesa de la vinguda d’aquell que és «la resurrecció i la vida”, per fer «tornar al seu propi desterrat.» La doctrina de la segona vinguda és realment la nota tònica de les Escriptures. Des del dia en què la primera parella s’allunyà de l’Edèn, els fills de la fe han esperat la vinguda del Promès que havia d’acabar amb el poder destructor de Satanàs i els havia de retornar al paradís perdut. Els sants dels temps antics esperaven l’adveniment gloriós del Messies com la consumació de les seves esperances. Enoc, de la setena generació dels que habitaren a l’Edèn, el qual durant tres segles caminà per la terra amb Déu, pogué contemplar des de la llunyania la vinguda del alliberador. I digué: «El Senyor ve amb milers dels seus àngels per judicar tothom i condemnar tots els impius» (Jud 14.15) . El patriarca Job, en la nit de la seva aflicció exclamà amb ferma confiança: «Jo sé que el meu defensor viu i que s’alçarà de la pols en darrer lloc. [... ] i quan em quedi sense carn, jo contemplaré Déu! Jo mateix el con templaré, el veuran els meus ulls, no els d’un altre” (Jb 19.25-27). LGC 182.1

La vinguda de Crist, que ha d’inaugurar el regne de la justícia, ha inspirat els més sublims i commovedors accents dels escriptors sagrats. Els poetes i profetes de la Bíblia parlaren d’ella amb paraules fervents del foc celestial. El salmista cantà el poder i la majestat del rei d’Israel: «Des de Sió, ciutat meravellosa, Déu resplendeix. Ve el nostre Déu, i no callarà. [... ] De dalt estant convoca cel i terra al judici del seu poble” (Sl 50.2-4). «El cel se n’alegra, la terra ho celebra [... ] en veure que el Senyor, que ve a judicar la terra, judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat” (Sl 96.11-13). LGC 182.2

Digué el profeta Isaïes: «Vosaltres que jaieu a la pols, desvetlleu-vos i crideu de goig: la teva rosada, Senyor, és rosada de llum, i el país de les ombres infantarà». «Viuran els teus morts, els cadàvers del meu poble s’alçaran”. «Engolirà per sempre la mort. El Senyor, Déu sobirà, eixugarà totes les llàgrimes i esborrarà arreu de la terra la humiliació del seu poble. El senyor mateix ho afirma. Aquell dia diran: “Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l’esperança, i ens ha alliberat. És el Senyor, en qui teníem posada l’esperança! Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat”» (Is 26.19; 25.8, 9). LGC 182.3

I Habacuc també, encisat per una visió santa, veié la vinguda de Crist: «Des de Teman s’acosta Déu, el Sant arriba de la munta-nya de Paran. La seva glòria cobreix el cel i la seva majestat omple la terra. La seva resplen-dor és com el sol». «S’atura i pren mides a la terra, mira, i les nacions s’estremeixen. Les muntanyes perpètues s’esmicolen, s’enfonsen els turons antics, els camins eterns per on passava». «Avances amb els teus cavalls, amb els teus carros victoriosos”. «En veure’t, les muntanyes s’estremeixen, [... ] bramulen els oceans i alcen onades fins al cel. El sol i la lluna s’han quedat al seu palau; per tota la llum, volen les teves fletxes, llampegueja l’es-clat de la teva llança”. «Has sortit per salvar el teu poble, per socórrer el rei que has ungit” (Ha 3.3, 4, 6, 8, 10, 11, 13). LGC 183.1

Quan el Salvador era a punt de separar-se dels seus deixebles, consolà la seva pena assegurant-los que tornaria: «Que els vostres cors s’asserenin. [... ] A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts. [... ] Vaig a preparar-vos-hi estada. I, quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic” (Jn 14.1-3). «Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu” (Mt 25.31, 32). LGC 183.2

Els àngels que descendiren sobre la Muntanya de les Oliveres després de l’ascen-sió de Crist, repetiren als deixebles la promesa de tornar que ell els feu: «Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava” (Ac 1.11). I l’apòstol Pau, parlant empès per l’esperit de la inspiració, testificà: «Al crit d’un arcàngel i al so de la trompeta de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel” (1 Te 4.16). El profeta de Patmos diu: «Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà amb els seus propis ulls» (Ap 1.7). LGC 183.3

Al voltant de la seva vinguda s’agombo-len les glòries de «la restauració universal. És d’aquesta restauració que Déu havia parlat per boca dels seus sants profetes de temps antics» (Ac 3.21). Aleshores el govern cons-tant del mal serà destruït. «El domini del món és ara del Senyor nostre i del seu Messies, i regnarà pels segles dels segles» (Ap 11.15) . «Llavors apareixerà la glòria del Se-nyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat». «El Senyor, Déu sobirà, farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions”. «Serà ell mateix corona d’ornament i diadema esplèndida per a la resta del seu poble” (Is 40.5; 61.11; 28.5). LGC 183.4

Serà aleshores quan el domini pacífic del Messies durant tant de temps anhelat, s’esta-blirà per tota la terra. «El Senyor té pietat de Sió, té pietat de totes les seves ruïnes: conver-tirà aquest desert en paradís, aquesta estepa en el seu jardí”. «Li són donades la glòria del Líban, l’esplendor del Carmel i de Saron”. «No et diran més Abandonada, ni anomena-ran el teu país Desolació. A tu et diran “Me l’estimo”, i a la teva terra “Té marit”». «El teu Déu s’alegrarà de tenir-te, com el nuvi s’alegra de tenir la núvia” (Is 51.3; 35.2; 62.4, 5). LGC 183.5

La vinguda del Senyor ha estat en tots els temps l’esperança dels seus veritables segui-dors. La promesa de retorn que feu el Salva-dor en acomiadar-se a la Muntanya de les Oliveres il·luminà l’avenir dels seus deixebles en omplir-los el cor d’una alegria i una espe-rança que les penes no podien apagar ni les proves disminuir. Entre els patiments i les persecucions, «l’aparició del gran Déu i del nostre Salvador Jesucrist” era «l’esperança beneïda.» Quan, plens de dolor, els cristians de Tessalònica enterraven els seus estimats que havien esperat viure fins a ser testimonis de la vinguda del Senyor, Pau, el seu mestre, els assenyalava la resurrecció, que tindrà lloc quan vingui el Senyor. Aleshores els qui hagin mort en Crist ressuscitaran, i juntament amb els vius seran portats per rebre el Senyor en l’aire. «I així estarem amb ell per sempre. Consoleu-vos, doncs, els uns amb els altres amb aquests ensenyaments» (1 Te 4.16-18). LGC 183.6

A l’illa rocosa de Patmos, el deixeble esti-mat escoltà la promesa: «Sí, vinc de seguida». I la seva resposta anhelant expressa l’oració que l’església exhalà durant tota la seva pere-grinació: «Amén! Vine Senyor Jesús!» (Ap 22.20). LGC 184.1

Des de la presó, la foguera i el cadafal, on els sants i els màrtirs donaren testimoni de la veritat, a través dels segles, ens arriba l’ex-pressió de la seva fe i esperança. «Segurs de la resurrecció personal de Crist, i, per consegüent, de la seva pròpia, a la seva vinguda», com diu un d’aquells cristians, «menyspreaven la mort i la superaven.» ¹ LGC 184.2

Desitjaven baixar a la tomba per poder «ressuscitar lliures.» ² Esperaven el «Senyor que havia de venir del cel amb la glòria del seu Pare,” «portant als justos el regne etern.» Els valdesos acariciaven la mateixa fe. ³ Wycliffe esperava l’aparició del Redemptor com l’esperança de l’església. ⁴ LGC 184.3

Luter declarà: «Estic completament con-vençut que el dia del judici no trigarà més de tres-cents anys. Déu no vol ni pot resistir aquest malvat món durant més temps». «S’acosta el gran dia en què el regne de les abominacions serà derrocat.» ⁵ LGC 184.4

«Aquest vell món no es troba lluny de la seva fi», digué Melanchton. Calví invità els cristians a «desitjar, sense dubtar, el dia de la vinguda de Crist com el més propici de tots els esdeveniments”, i declarà que «la família sencera dels fidels no perdrà de vista aquell dia.» «Hem de tenir fam de Crist, hem de cer-car-lo i contemplar-lo fins l’aurora d’aquell gran dia en què el nostre Senyor manifestarà plenament la glòria del seu regne.» ⁶ LGC 184.5

«¿Que nostre Senyor Jesús no portà la nostra carn al cel?”, digué Knox, el reformador escocès. «I no tornarà? Sabem que tornarà i ho farà molt aviat.» Ridley i Latimer, que donaren la seva vida per la veritat, esperaven amb fe la vinguda del Senyor. Ridley escrigué: «El món arriba, sens dubte, a la seva fi. Així ho crec i per això ho dic. Sol·licitem des del fons dels nostres cors al nostre Salvador, Crist, amb Joan, el servent de Déu: Senyor Jesús, vine». ⁷ LGC 184.6

«Els pensaments sobre la vinguda del Se-nyor», digué Baxter, «són per a mi els més dolços i alegres.» ⁸ «Desitjar el seu adveniment i viure amb aquesta esperança beneïda és l’obra de fe i caràcter dels sants.» «Si la mort és l’últim enemic que s’ha de destruir en la resurrecció, podem aprendre amb quin fervor els creients esperaran i oraran per la segona vinguda de Crist, quan s’aconseguirà aquesta plena i final victòria.» ⁹ LGC 184.7

«Aquest és el dia que tots els creients haurien de desitjar i esperar com el dia en què es complirà tota l’obra de la seva redempció, i de tots els desigs i esforços de les seves ànimes.” «Accelera, Senyor, aquest dia beneït!» ¹⁰ Aquesta era l’esperança de l’es-glésia apostòlica, de «l’església del desert» i dels reformadors. LGC 184.8

Les profecies, no només prediuen la ma-nera i l’objectiu de la vinguda de Crist, sinó que presenten senyals que els homes poden apreciar quan s’acosta aquest esdeveniment. Jesús digué: «Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles” (Lc 21.25). «El sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores veuran el Fill de l’home venint entre els núvols amb gran poder i majestat» (Mc 13.24-26). Així el revelador descriu el primer dels senyals que pronosticarien el segon adveniment: «Vaig veure que es produïa un gran terratrèmol. El sol s’enfosquí com un sac negre, la lluna es tornà com si fos sang» (Ap 6.12). LGC 185.1

Aquests senyals es veieren abans del co-mençament del segle XIX. En el compliment d’aquesta profecia, l’any 1755, se sentí el més horrible terratrèmol que mai s’hagi registrat. Tot i que habitualment se l’anomena el terratrèmol de Lisboa, s’expandí per una gran part d’Europa, Àfrica i Amèrica. Se sentí a Groenlàndia, a les Antilles, a l’illa de Madeira, a Noruega, a Suècia, a Gran Bretanya i a Irlanda. El seu abast fou, com a mínim, de deu milions de quilòmetres quadrats. A l’Àfrica l’impacte fou gairebé tan fort com a Europa. Una gran part d’Alger fou destruïda; i a poca distància del Marroc, un poble de vuit a deu mil habitants fou engolit. Una increïble onada escombrà les costes de la península Ibèrica i Àfrica, submergint ciutats i causant una immensa desolació. LGC 185.2

Espanya i Portugal l’impacte es manifestà amb una violència extrema. Es diu que a Cadis l’onada arribà una alçada de més de vinti-un metres. Algunes de les muntanyes «més importants de Portugal foren sacsejades de dalt a baix i els cims d’algunes s’obriren d’una manera impressionant i se’n despren-gueren grans trossos que caigueren sobre les valls adjacents. Es diu que d’aquestes muntanyes sortiren flamarades de foc.» ¹¹ LGC 185.3

A Lisboa «s’escoltà el so d’un tro que ve-nia des de sota la terra, i immediatament el succeí una violenta sacsejada que enderrocà la major part de la ciutat. En un espai de sis minuts moriren seixanta mil persones. Primer es retirà el mar i deixà la dàrsena seca, després tornà en forma d’una onada que s’alçava un mínim de quinze metres per damunt del seu nivell normal.” «Entre els successos extraordinaris que s’expliquen, ocorreguts a Lisboa durant la catàstrofe, trobem l’esfon-drament d’un moll acabat de fer, construït amb marbre, que ocasionà una despesa im-mensa. Una gran multitud de gent s’havia refugiat allà per a posar-se fora de l’abast de l’esfondrament general, però, de sobte, el moll s’enfonsà amb tota la gent que l’ocupava i cap dels cadàvers flotà a la superfície.» ¹² LGC 185.4

«L’impacte [del terratrèmol] fou seguit immediatament per la caiguda de totes les esglésies i els convents, gairebé tots els grans edificis públics i més d’una quarta part de to-tes les cases. Passades gairebé dues hores, els focs irromperen en diferents barris amb gran violència i duraren gairebé tres dies. La ciutat quedà completament destruïda. El terratrèmol tingué lloc en un dia de festa en què les esglésies i convents estaven plens de gent, del quals pocs pogueren escapar.» ¹³ «El terror de la gent era indescriptible. Ningú plorava, el sinistre superava la capacitat de vessar llàgri-mes. Tots corrien d’un cantó a un altre, enva-ïts pel deliri de l’horror i la por, colpejant-se la cara i el pit i cridant: “Misericòrdia! La fi del món ha arribat!” Les mares s’oblidaven dels seus fills, i corrien amunt i avall amb cru-cifixos. Desgraciadament, molts anaren als temples en recerca de refugi, però el sagrament es va exposar en debades i aquelles pobres criatures, les imatges, els sacerdots I tota la gent fou enterrada en una ruïna comu-na.» S’estima que en aquell fatal dia noranta mil persones perderen la vida. LGC 185.5

Vint-i-cinc anys més tard aparegué el se-güent senyal que es menciona a la profecia, l’enfosquiment del sol i la lluna. El que feia això més impressionant era el fet que el temps del seu compliment havia estat correctament assenyalat. En la conversa del Salvador amb els seus deixebles a la Muntanya de les Oliveres, després de descriure el llarg període de prova pel que havia de passar l’església, és a dir, els mil dos-cents seixanta anys de la persecució papal, sobre els quals havia promès que la tribulació seria escurçada, el Salvador mencionà certs esdeveniments que havien de precedir la seva vinguda i a més fixà el temps en què es realitzaria el primer d’aquests: «Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror» (Mc 13.24). Els mil dos-cents sei-xanta dies, o anys, conclogueren l’any 1798. Un quart de segle abans, la persecució havia acabat gairebé per complet. Després d’aques-ta persecució, segons les paraules de Crist, el sol s’enfosquiria. El 19 de maig del 1780, es complí aquesta profecia. LGC 186.1

«El dia fosc del 19 de maig de 1780 fou únic, o gairebé únic, pel caràcter misteriós d’un fenomen, fins ara sense explicació: [...] l’enfosquiment inexplicable de tot el cel visi-ble i atmosfera de Nova Anglaterra.» ¹⁴ Un testimoni ocular que vivia a Massachusetts descriu l’esdeveniment de la següent manera: LGC 186.2

El dia va començar amb un cel net i un sol clar, però aviat s’ennuvolà. Els núvols s’es-pessiren i s’enfosquiren i es veieren llampecs, se sentiren trons i començà a caure un plugim lleuger. Cap a les nou del matí, els núvols se suavitzaren, es tenyiren d’un color de coure o llautó i per mitjà d’aquella estranya llum canviaren l’aspecte del terra, roques, arbres, edificis, aigua i persones. Uns pocs minuts després, un gran núvol negre s’apoderà de tot el cel deixant només un marge estret a l’horit-zó, enfosquint així aquell dia, com si es trac-tés d’un vespre d’estiu a les nou. [... ] LGC 186.3

La por, l’angoixa i el terror ompliren gra-dualment les ments de la gent. Les dones sortien a les portes de les seves llars, contem-plant aquell paisatge obscur; els homes tor-naren dels camps on treballaven. El fuster abandonà les seves eines; el ferrer, la seva forja; i el comerciant, el seu taulell. Els nens deixaren les escoles i, tremolant, corregueren cap a casa. Els viatjants es paraven a la pri-mera casa que trobaven. «Què passarà?», es preguntava tothom. Semblava com si un hu-racà estigués a punt de caure sobre tota la zona, o com si hagués arribat el dia de la consumació de totes les coses. LGC 186.4

Fou necessari l’ús de les espelmes, i els focs de les llars brillaren com una nit de tardor sense lluna. [... ] L’aviram es retirà als galliners i es posà a dormir, el bestiar es reuní als estables, les granotes raucaren, els ocells entonaren els seus cants vespertins i els ratpenats es posaren a volar. Només l’home sa-bia que la nit encara no havia arribat. [... ] LGC 186.5

El Dr. Nathanael Whittaker, pastor de l’església del Tabernacle, a Salem, dirigí els cultes a la sala de reunions, i predicà un sermó en el que mantingué que l’obscuritat era sobrenatural. Altres congregacions també es reuniren en altres punts. En tots els casos, els texts dels sermons improvisats foren els que semblaven indicar que l’obscuritat concorda-va amb la profecia bíblica. [... ] L’obscuritat arribà al seu punt àlgid poc abans de tocar les onze del matí. ¹⁵ LGC 186.6

En molts indrets del país la foscor era tan gran durant el dia, que la gent no podia saber quina hora era ni mitjançant el rellotge de butxaca ni el de paret. Tampoc podia menjar ni ocupar-se de les tasques domèstiques sense fer ús de la llum de les espelmes. [... ] LGC 187.1

L’extensió d’aquesta foscor era extraordi-nària. Per l’est, es podia observar des de Falmouth i a l’oest des de la part més llunyana de Connecticut, a la ciutat d’Albany. Cap al sud, es veié per tota la costa, i pel nord arribà fins a l’últim assentament de colons. ¹⁶ LGC 187.2

La intensa obscuritat del dia fou seguida, una hora o dues abans de la caiguda de la tarda, per un cel parcialment clar i el sol tornà a lluir, encara que enfosquit per una boirina negra i espessa. «Després de la posta del sol, els núvols tornaren a amuntegar-se i s’en-fosquí tot novament.” «L’obscuritat de la nit no era menys extraordinària que la del dia: malgrat que hi havia lluna plena, no es distin-gia cap objecte sense l’ajuda de llum artificial; vista des de les cases veïnes o altres llocs llunyans semblava una mena d’obscuritat d’Egipte, gairebé impenetrable a la llum.» ¹⁷ Un testimoni ocular de l’escena digué: «En aquell moment, no podia treure’m del cap la idea que si tots els cossos lluminosos de l’univers haguessin quedat envoltats per una impenetrable obscuritat, o haguessin deixat d’existir, les tenebres no haurien pogut ser més intenses”. ¹⁸ Encara que aquella nit la lluna arribà a ser plena, «no aconseguí dissipar les ombres sepulcrals, ni tan sols un moment.” Passada la mitjanit desaparegué l’obscuritat, i quan es tornà a veure la lluna, tenia l’aspecte de la sang. LGC 187.3

El 19 de maig de 1780 figura en la histò-ria com “el dia obscur”. Des del temps de Moi-sès, mai no s’ha registrat un període d’obscu-ritat tan densa i de tanta extensió i durada. La descripció d’aquest esdeveniment que han fet els historiadors no és altra cosa que una repe-tició de les paraules del Senyor expressades pel profeta Joel, dos mil cinc-cents anys abans del seu compliment: «El sol s’enfosquirà i la lluna es tornarà sang, abans no arribi el dia del Senyor, dia gran i terrible» (Jl 3:4). LGC 187.4

Crist havia donat als seus deixebles l’ordre de fixar-se en els senyals del seu adveniment, i d’alegrar-se quan veiessin les proves de la seva arribada. Digué: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta». Mostrà els arbres a punt de brotar a la primavera als seus seguidors, i digué: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l’estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu” (Lc 21.28, 30, 31). LGC 187.5

Però a mesura que l’església substituïa l’esperit de la humilitat i la pietat per l’orgull i el formalisme, l’amor a Crist i la fe en la seva vinguda es refredaven. Absorbit per un esperit mundà i la recerca dels plaers, el profés poble de Déu perdé la vista i no veié les instruccions del Senyor referents als senyals de la seva vinguda. La doctrina del segon adveniment havia estat descuidada; els passatges de les Escriptures que es refereixen a aquest fet quedaren ofuscats per falses interpretacions, fins a quedar ignorats i oblidats gairebé per complet. Les esglésies d’Amèrica en són una bona prova. La llibertat i comoditat que gaudien totes les classes de la societat, el desig ambiciós de riqueses i luxe, que creava un impuls absorbent per fer diners, la persecució febrosa de la popularitat i del poder, que semblaven estar a l’abast de tots, induïren els homes a concentrar els seus interessos i esperances en les coses d’aquesta vida, i a posposar per al futur aquell solemne dia en què el present estat de les coses s’havia d’acabar. LGC 187.6

Quan el Salvador mostrà als seus deixe-bles els senyals de la seva tornada, pronosticà l’estat d’apostasia que existiria precisament abans del segon adveniment. Com en el dies de Noè, la gent es donaria a l’activitat i l’agi-tació en els negocis mundans i la recerca dels plaers -comprar, vendre, sembrar, edificar, casar-se i donar-se al matrimonii s’oblidaria de Déu i de la vida futura. L’amonestació de Crist per als que vivien en aquell temps fou aquesta: «Vosaltres, estigueu alerta: que l’ex-cés de menjar o l’embriaguesa o les preocu-pacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobarí-eu a sobre aquell dia.» «Vetlleu, doncs, i pre-gueu en tot moment perquè us pugueu esca-par de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l’ho-me” (Lc 21.34, 36). LGC 188.1

La condició en què es trobaria llavors l’església es descriu amb les paraules del Sal-vador en l’Apocalipsi: «Sé que el teu nom significa que vius; de fet, però, ets mort”. I els qui no volen deixar la seva seguretat descuidada adreça aquesta solemne advertència: «Si no vetlles, vindré com un lladre, i no sa-bràs pas a quina hora et cauré al damunt» (Ap 3.1, 3). LGC 188.2

Era necessari despertar els homes perquè veiessin el perill que corrien i així induir-los a preparar-se per als solemnes esdeveniments relacionats amb la fi del temps de gràcia. El profeta de Déu declara: «Que n’és, de gran i temible, el dia del Senyor! Qui podrà resistir-lo?» «Tens els ulls massa purs perquè suportin el mal», i no poden «tolerar tanta opressió?” (Jl 2.11; Ha 1.13). Per als qui clamen: «Déu meu, som els d’Israel! Nosaltres et coneixem» i, tanmateix, han traït el seu pacte, i han anat a la recerca d’un altre déu, amagant la injustícia en els seus cors, i estimant els camins del pecat; per a ells el dia del Senyor és «fosc, i no pas llum. Serà un dia de tenebres, sense gens de claror!” (Os 8.2,1; Sl 16.4, Am 5.20). El Senyor digué: «I s’esde-vindrà en aquell moment, que escorcollaré Jerusalem, amb llums a la mà, per demanar comptes als qui estan quiets com el vi sobre el solatge i que es diuen dintre seu: “El Senyor no fa res, ni en bé, ni en mal”» (So 1.12). «Jo castigaré la depravació del món i els crims dels malvats. Posaré fi a l’orgull dels altius, humiliaré l’arrogància dels tirans» (Is 13.11 ). «Ni el seu or ni la seva plata no els podran salvar.” «Les riqueses els seran saquejades, i assolades les seves cases” (So i. 18, 13). El profeta Jeremies mirant al futur, cap aquell temps terrible, exclamà: «Ai entranyes meves, entranyes meves! Quin mal a les parets del cor! El cor em palpita, no puc callar: ressonen dintre meu els tocs de corn, la cridòria del combat» (Jr 4.19, 20). LGC 188.3

«Aquell dia serà d’indignació, dia de tràngol i d’angoixa, dia de destrucció i de ru-ïna. Serà un dia de fosca i de tenebra, un dia de negres nuvolades. Aquell dia se sentiran tocs de corn i crits de guerra» (So 1.15, 16). «El dia del Senyor s’acosta implacable, [... ] convertirà el país en un desert i exterminarà els culpables” (Is 13.9). LGC 188.4

Davant la idea d’aquell gran dia, la Pa-raula de Déu exhortà el seu poble de la ma-nera més solemne i expressiva perquè des-pertés de la seva letargia espiritual i perquè escorcollés el seu rostre amb penediment i humiliació: «Toqueu el corn de Sió, doneu l’alarma a la meva muntanya santa! Que tre-molin tots els habitants del país, perquè s’acosta, ja és a prop el dia del Senyor: dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre” (Jl 2.1,2) «Proclameu un dejuni, convoqueu l’assemblea, reuniu el poble, aplegueu la comunitat, congregueu els vells, reuniu els nens i els infants de pit. Que els joves esposos surtin de la cambra nupcial. Que els sacerdots, servidors del Senyor, plorin entre el vestíbul i l’altar” (Jl 2.15-17). «Però ara -diu el Senyorconvertiu-vos a mi amb tot el vostre cor, de-juneu, ploreu i lamenteu-vos. Ho dic jo, el Senyor. Esquinceu-vos el cor, i no els vestits. Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal” (Jl 2:12,13). LGC 188.5

S’havia de realitzar una gran obra de re-forma perquè el poble pogués subsistir en el dia de Déu. El Senyor veié que molts dels que professaven pertànyer al seu poble no edificaven per a l’eternitat, i ple de misericòr-dia estava a punt d’enviar un missatge d’ad-vertència per despertar-los del seu estupor i conduir-los a la preparació per a la vinguda del Senyor. LGC 189.1

Aquesta advertència es mostra en el capítol catorze de l’Apocalipsi. Allà hi trobem un triple missatge proclamat pels éssers celes-tials i seguidament la vinguda del Fill de l’ho-me per segar «la collita de la terra.» La pri-mera d’aquestes advertències anuncia l’apropament del judici. El profeta veié un àngel que volava «altíssim dalt del cel. Porta-va l’Evangeli etern que havia d’anunciar als habitants de la terra: a totes les nacions, tri-bus, llengües i pobles. I deia en veu forta: “Reverencieu Déu i doneu-li glòria, perquè ha arribat l’hora del seu judici. Adoreu el creador del cel i de la terra, del mar i de les fonts d’aigua”» (Ap 14.6,7). LGC 189.2

Aquest missatge és declarat com part de «l’evangeli etern.» La prèdica de l’evangeli no ha estat encarregada als àngels, sinó als ho-mes. En la direcció d’aquesta obra hi ha in-tervingut àngels sants i ells tenen a càrrec seu els grans moviments per a la salvació de l’ho-me, però la proclamació real de l’evangeli és realitzada pels servents de Crist a la terra. LGC 189.3

Els homes fidels, obedients als impulsos de l’Esperit Sant i a les ensenyances de la seva paraula, proclamarien aquesta advertència per tot el món. Eren els que havien estat atents a les «paraules dels profetes,” la «llum que resplendeix en un lloc tenebrós, fins que apuntarà el dia, i l’estel del matí s’alçarà en els vostres cors» (2 Pe 1.19). Havien estat cer-cant el coneixement de Déu amb més insis-tència que tots els tresors amagats del món, estimant-lo més que «la plata, i traient-ne més profit que de l’or» (Pr 3.14). I el Senyor els revelà els grans afers del regne. «El Senyor es revela als seus fidels, els fa conèixer la seva aliança” (Sl 25.14). LGC 189.4

Els teòlegs instruïts no entengueren aquesta veritat ni es dedicaren a proclamar-la. Si haguessin estat vigilants fidels i haguessin estudiat les Escriptures amb diligència i oració, haurien sabut quina hora de la nit era. Les profecies els haurien revelat els esdeveniments que eren a punt de tenir lloc. Però no es van preocupar per aquest afer, i els homes més humils proclamaren el missatge. «Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca” (Jn 12.35). Aquells que s’apartaven de la llum que Déu havia donat, o que la rebutgen quan la tenen al seu abast, són deixats enmig de les tenebres. Però el Salvador declara. «El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jn 8.12). Qualsevol persona que amb la rectitud del seu cor intenti obeir la voluntat de Déu, sostenint atentament la llum que se li ha donat, rebrà encara més llum. A aquesta ànima li serà enviada una estrella de llum celestial per a guiar-la cap a la veritat. LGC 189.5

Quan es produí el primer adveniment de Crist, els sacerdots i els fariseus de la ciutat santa, als quals havien estat confinats els ora-cles de Déu, haurien pogut discernir els senyals dels temps i proclamar la vinguda del Messies promès. La profecia de Miquees senyalava el lloc del seu naixement. Daniel especificava el temps del seu adveniment. (Mi 5.1; Dn 9.25). Déu havia encarregat aquestes profecies als cabdills d’Israel. Així doncs, no tenien cap excusa de no saber que el Mes-sies era a punt d’arribar i no haver-ho fet sa-ber al poble. La seva ignorància era el resultat de la seva despreocupació culpable. Els jueus estaven alçant monuments als profetes de Déu que havien mort, mentre que amb la deferència amb què tractaven els grans de la terra estaven retent homenatge als servents de Satanàs. Dedicats completament a les seves lluites per obtenir honors i poder entre els homes, s’oblidaren del honors divins que el Rei del cel els havia ofert. LGC 189.6

Els ancians d’Israel, amb un interès pro-fund i reverent, haurien d’haver estudiat el lloc, el temps i les circumstàncies del més gran esdeveniment de la història del món: la vinguda del Fill de Déu per tal de redimir l’home. Tothom hauria d’haver vigilat i espe-rat per ser dels primers en saludar el Redemptor del món. Però, en comptes d’això, a Betlem veiem dos caminants que venen de les muntanyes de Natzaret, que recorren tot el tram de l’estret carrer del poble fins a l’extrem est de la ciutat, cercant inútilment un lloc de descans i aixopluc per a passar la nit. No hi ha cap porta oberta que els rebi. Finalment, troben un refugi en un miserable estable preparat per al bestiar, i allà nasqué el Salvador del món. LGC 190.1

Els àngels celestials havien vist la glòria que el Fill de Déu compartia amb el Pare abans que existís el món, i havien esperat amb un intens interès el seu adveniment a la terra com l’esdeveniment de la més gran ale-gria per a tots els pobles. S’escolliren àngels per portar les bones noves a aquells que esta-ven preparats per rebre-les, que les transme-trien il·lusionats als habitants de la terra. Crist s’havia inclinat per a carregar amb la natura-lesa humana; quan oferís la seva ànima pel pecat portaria una càrrega infinita de desgrà-cia; malgrat tot, els àngels desitjaven que, fins i tot en la seva humiliació, el Fill de l’Altíssim aparegués davant dels homes amb la dignitat i glòria que corresponien al seu caràcter. ¿Es reunirien els grans homes de la terra a la ca-pital d’Israel per saludar la seva vinguda? ¿Seria presentat per legions d’àngels a la gen-tada que l’esperava? LGC 190.2

Un àngel visita la terra per a veure qui està preparat per rebre Jesús. Però no pot discernir cap senyal d’expectació. No sent cap veu de lloança ni de triomf que anunciï que la vinguda del Messies és imminent. L’àngel plana durant un temps per damunt de la ciutat escollida i el temple on la presència divina s’ha manifestat durant segles, però fins i tot aquí hi ha la mateixa indiferència. Els sacerdots, en la seva pompa i orgull, ofereixen sacrificis impurs. Els fariseus s’adrecen amb veu alta al poble, o fan oracions jactancioses a les cantonades dels carrers. En els palaus dels reis, a les reunions dels filòsofs, a les escoles dels rabins, ningú pensa en el fet meravellós que ha omplert tot el cel de goig i lloances: el Redemptor dels homes és a punt de fer aparició a la terra. LGC 190.3

No hi ha cap senyal que s’esperi Crist, i tampoc preparacions per rebre el Príncep de la vida. Meravellat, el missatger celestial és a punt de tornar al cel amb les vergonyoses no-tícies, quan descobreix un grup de pastors que estan tenint cura dels seus ramats durant la nit, i en contemplar el cel estelat, mediten en la profecia d’un Messies que ha de venir a la terra i anhelen l’adveniment del Redemptor del món. Aquí tenim un grup d’éssers humans preparat per rebre el missatge celestial. I de sobte apareix l’àngel del Senyor proclamant les bones noves amb gran alegria. La glòria celestial inunda el pla, apareix una companyia innombrable d’àngels, com si l’alegria fos massa gran per portar-la del cel per un sol missatger, una multitud de veus entonen el cant que totes les nacions dels alliberats cantaran algun dia: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima» (Lc 2.14). LGC 190.4

Oh! Quina lliçó conté aquesta meravello-sa història de Betlem! Quin retret fa a la nos-tra incredulitat, el nostre orgull i el nostre amor propi! Ens adverteix que anem amb cura, no sigui que, per la nostra indiferència criminal, nosaltres també deixem de discernir els senyals dels temps i no coneguem el dia de la nostra visitació. LGC 191.1

No fou només a les muntanyes de Judea, ni entre els humils pastors, on els àngels tro-baren qui vetllava esperant la vinguda del Messies. En terra de pagans hi havia també gent que l’esperava; eren savis, rics i nobles filòsofs d’orient. Observadors de la natura, els mags havien vist Déu en les seves obres. Grà-cies a les Escriptures hebraiques tenien co-neixement de l’estrella que havia de procedir de Jacob, i amb un gran desig esperaven la vinguda d’Aquell que, a més de la «consolació d’Israel,” seria una «llum que es revelés a les nacions,» i «portés la salvació fins a l’extrem de la terra” (Lc 2.25,32; Ac 13.47). Cercaven la llum, i la llum del tron de Déu il·luminà el seu camí. Mentre els sacerdots i els rabins de Jerusalem, guardians i expositors titulats de la veritat quedaven envoltats en tenebres, l’estrella enviada del cel guià els gentils de l’estranger fins al lloc on el Rei acabava de néixer. LGC 191.2

Crist «apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo” (He 9.28). Com les noves del naixement del Salvador, el missatge del segon adveniment no fou confiat als cabdills religiosos del poble. No havien servat la unió amb Déu i havien rebutjat la llum divina. Per consegüent, no es trobaven entre aquells de qui parla l’apòstol Pau quan diu «Però a vos-altres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor» (1 Te 5.4,5). LGC 191.3

Els vigilants dels murs de Sió haurien d’haver estat els primers a recollir les bones noves de l’adveniment del Salvador, els pri-mers a alçar la veu per proclamar la seva proximitat i els primers a advertir al poble perquè es preparés per a la seva vinguda. Però en comptes d’això somiaven en pau i seguretat mentre el poble seguia dormint en els seus pecats. Jesús veié la seva església, semblant a la figuera estèril, coberta de fulles de presumpció i sense fruita. Les formes de religió s’observaven amb jactància alhora que faltava l’esperit de veritable humilitat, penediment i fe, l’únic mitjà que fa accepta-ble el servei ofert a Déu. En lloc dels fruits de l’Esperit, el que es notava era orgull, fanatis-me, vanaglòria, egoisme i opressió. Aquella era una església apòstata que tancava els ulls als senyals dels temps. Déu no l’havia aban-donada no havia deixat de ser-li fidel, però ella se n’apartà: d’ell i del seu amor. Com que es negà a satisfer les condicions, les promeses divines tampoc no es compliren amb ella. LGC 191.4

Això és el resultat segur de negar-se a apreciar i aprofitar la llum i els privilegis que Déu concedeix. A menys que l’església se-gueixi el camí que li obre la Providència, ac-cepti cada raig de llum i compleixi tots els deures que se li revelen, inevitablement, la religió degenerarà cap a l’observança de les formes, i l’esperit de la veritable pietat desa-pareixerà. Aquesta veritat ha estat demostra-da manta vegada en la història de l’església. Déu requereix del seu poble obres de fe i obediència que corresponguin a les benedic-cions i privilegis que ell li concedeix. L’obedi-ència requereix sacrificis i comporta una creu; i per això foren tants els deixebles professos de Crist que es negaren a rebre la llum del cel i, com els jueus dels vells temps, no conegueren el temps de la seva visitació (Lc 19.44). A causa del seu orgull i incredulitat, el Senyor els deixà de banda i revelà la veritat als qui, com els pastors de Betlem i els Mags d’orient, prestaren atenció a tota la llum que havien rebut. LGC 191.5