El Camí A Crist
CAPÍTOL 5— LA CONSAGRACIÓ
La promesa de Déu és: «Em cercareu i em trobareu, perquè em cercareu amb tot el cor.» 1 CAC 51.1
Hem de lliurar a Déu tot el nostre cor, altrament no es realit-zarà el canvi que s’ha d’efectuar en nosaltres, pel qual hem d’ésser restaurats conforme a la semblança divina. CAC 51.2
Per naturalesa estem enemistats amb Déu. L’Esperit Sant descriu la nostra situació amb paraules com aquestes: «I vosaltres éreu morts per les vostres faltes i els vostres pecats.» 2 «Tot el cap està malalt, i tot el cor, defallit. De la planta dels peus fins al cap, no té una part sana.» 3 Ens cenyeix fermament el lligam del diable, que ens «retenia captius a mercè de la seva voluntat»4 CAC 51.3
Déu vol depurar-nos i alliberar-nos. Però com que això exigeix una transformació completa i el renovellament de tota la nostra naturalesa, hem de sotmetre’ ns a ell plenament. CAC 51.4
La guerra contra nosaltres mateixos és la batalla més gran que mai no s’hagi esdevingut. Rendir el jo, lliurant-ho tot a la voluntat de Déu, requereix una lluita. Tanmateix, perquè l’ànima sigui renovada en santedat, s’ha de sotmetre abans a Déu. CAC 51.5
El govern de Déu no es fonamenta en una submissió cega ni en un control arbitrari com Satanàs voldria fer-ho entendre. Al contrari, apel la l’enteniment i la consciència. «Veniu, doncs, i discutim-ho»5, és la invitació del Creador als éssers que formà. Déu no força la voluntat de les seves criatures. No pot acceptar un homenatge que no li sigui atorgat voluntàriament i intel ligentment. Una mera submissió forçosa impediria tot desenvolupament real de la ment o del caràcter: faria de l’home un simple automata. No és pas aquest el designi del Creador. Ell anhela que l’home, que és l’obra mestra del seu poder creador, assoleixi el més alt desenvolupament possible. Ens presenta el cim de la benaurança, al qual vol enlairar-nos mitjançant la seva gràcia. Ens invita a lliurar-nos a ell perquè pugui acomplir la seva voluntat en nosaltres. A nosaltres ens pertoca decidir si volem ser lliures de l’esclavitud del pecat per compartir la llibertat gloriosa dels fills de Déu. CAC 52.1
En consagrar-nos a Déu necessàriament hem d’abandonar tot allò que ens en separaria. Per això diu el Salvador: «Així, doncs, qualsevol de vosaltres que no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.» 6 Hem de renunciar a tot allò que allunyi el nostre cor de Déu. CAC 52.2
Les riqueses són l’ídol de molts. L’amor als diners i el desig de riqueses constitueixen la cadena d’or que els té subjects a Satanàs. Altres adoren la reputació i els honors del món. Una vida de comoditat egoista —lliure de responsabilitats— és l’ídol d’altres. Però aquests llaços de servitud s’han de rompre. No podem consagrar una part del nostre cor al Senyor i l’altra al món. No som fills de Déu a menys que ho siguem completament. CAC 52.3