El Camí A Crist

22/99

CAPÍTOL 4—COM OBTENIR LA PAU INTERNA

«Qui encobreix els seus pecats no té pas sort, però el qui els confessa i hi renuncia obté misericòrdia.» 1 ECC 45.1

Les condicions per aconseguir la misericòrdia de Déu són senzilles, justes, raonables. El Senyor no ens exigeix fer quelcom penós per assolir el perdó dels nostres pecats. No necessitem fer llargues i fatigoses peregrinacions ni acomplir dures penitències per encomanar les nostres ànimes al Déu dels cels o per expiar les nostres transgressions, sinó que tot aquell que confessi el seu pecat i se n’allunyi obtindrà misericòrdia. ECC 45.2

L’apòstol Jaume diu: «Confesseu-vos, doncs, els pecats els uns als altres i pregueu els uns pels altres perquè sigueu guarits.» 2 Sí, confesseu els vostres pecats a Déu —l’únic que pot perdonar-los— i les vostes faltes els uns als altres. Si has donat motiu d’ofensa al teu amic o veí has de reconèixer la teva falta, i el seu deure és perdonar-te amb bona voluntat. Llavors has de cercar el perdó de Déu perquè el germà al qual ofengueres pertany a Déu i, en perjudicar-lo, pecares contra el Creador i Redemptor. La causa és presentada a l’únic i veritable mitjancer, el nostre gran suprem sacerdot, que, «provat en tot d’una manera semblant, llevat del pecat”, pot «compadir-se de les nostres fe-bleses»3, i deixar-nos nets d’iniquitat. ECC 45.3

Els qui no han humiliat la seva ànima davant Déu i no han reconegut la seva culpa no han acomplert encara la primera con-dició de l’acceptació. Si no hem experimentat aquest penediment del qual ningú no ha de penedir-se, i si no hem confessat els nostres pecats amb sincera humiliació de l’ànima i crebantament de l’esperit —avorrint la nostra iniquitat— no hem cercat, veritablement, el perdó dels nostres pecats; i si mai no l’hem cercat, no hem trobat la pau de Déu. ECC 46.1

L’única raó per la qual no obtenim la remissió dels nostres pecats és que no ens trobem en disposició d’humiliar el nostre cor ni acomplir les condicions que imposa la Paraula de veritat. Ens són donades instruccions explícites tocant a aquest assumpte. La confessió dels nostres pecats —ja sia pública o privada— ha de fer-se de cor i voluntàriament. No ha d’ésser arrencada al pecador. Tampoc no ha de fer-se de manera lleugera i descurada, i menys encara exigir-ho d’aquells que no tenen comprensió real del caràcter avorrible del pecat. La confessió que brolla del fons més íntim de la nostra ànima puja al Déu de pietat infinita. ECC 46.2

El salmista diu: «Jahvè és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets.» 4 ECC 46.3

La veritable confessió és sempre d’un caràcter específic i reco-neix pecats particulars. Poden ser de tal naturalesa que solament poden ésser presentats davant Déu. Poden ser ofenses que s’hagin de confessar individualment als qui n’hagin patit dany; poden ser de caràcter públic, i, en aquest cas, hauran de confessar-se públicament. Però tota confessió hauria d’ésser definida i directa, amb reconeixement dels mateixos pecats dels quals hom és culpable. ECC 46.4